20/07/2020

Espanyolisme d’ahir i d’avui

4 min
Manifestants de l'associació de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil Jusapol al centre de Barcelona

"Combatiremos sin descanso al separatismo como al más peligroso enemigo de la prosperidad de Cataluña, puesto que él es vocero funesto de odios fratricidas y males sin fin”. El catalanisme és culpable “de crear y hacer ver un hecho diferencial que jamás existió”. “La forma en que el canciller [sic] Casanova perdió la vida, siendo un verdadero patriota españolista y no un separatista, como lo pretenden demostrar los que así les conviene a sus fines”. “No puedo olvidar que Macià enseñó a las generaciones jóvenes de Cataluña a odiar a España”. “Combatir a los separatistas por burgueses y a los partidos burgueses por separatistas”. “Creo le agradaría Barcelona, pues es muy bella. Con una leve reforma –fusilamiento del 98% de los intelectuales catalanistas, y lo son todos– sería una de las mejores, si no la mejor de España”. “Lo que estimamos intolerablemente ofensivo para la dignidad de España es el alzamiento frente al Estado de un organismo regional, subrayado con palabras y ademanes de reto y teñido, no ya del más patente desamor, sino del odio más agresivo contra España”. “Todo el que en Cataluña piensa y siente en español se ve constantemente perseguido y hostilizado por los caciques de la Esquerra, hasta hacerle la vida imposible”.

Una lectura ràpida del paràgraf anterior pot fer pensar que aplega frases escrites o dites en discursos, manifestos o piulades antiindependentistes d’aquests darrers temps. Però no. Són expressions amb 80 o 90 anys d’antiguitat, i les extrec d’un llibre formidable: el de José Fernando Mota Muñoz, ¡Viva Cataluña española! Historia de la extrema derecha en la Barcelona republicana (1931-1936), editat per Publicacions de la Universitat de València aquest hivern passat. És la recerca exhaustiva i rigorosa al voltant d’un submón ideològic molt atomitzat, en el trànsit entre la desfeta (per a ells) del Catorze d’Abril, les esperances del Sis d’Octubre i la catàstrofe del Dinou de Juliol.

La fascinant semblança entre el combat espanyolista contra el nacionalisme català dels anys 1930 i contra el Procés dels anys 2010 no es limita, però, a la retòrica, ni al conreu del victimisme, ni al retorciment de la història. Mota Muñoz aporta dades concloents sobre la complicitat d’una porció de la judicatura i de les forces de seguretat –“sectores que la República no había depurado a fondo tras el período dictatorial”– amb l’ultraespanyolisme: el jutge Francisco Eyré, el fiscal Juan Antonio Altés, el jutge Agustín Altés –pare de l’anterior–, el seu col·lega Manuel Montero..., implacables amb els independentistes processats, però indulgents amb els falangistes i altres radicals de dretes que compareixien davant d’ells i sortien tot seguit en llibertat. O els policies i guàrdies civils hostils al traspàs de les competències d’Ordre Públic a la Generalitat, membres actius de grups i plataformes espanyolistes. Tácito, el tuitaire amb tricorni, o els manifestants de Jusapol tenen, doncs, il·lustre genealogia.

Tanmateix, els paral·lelismes són incomptables: entre la Comisión Escolar Pro Enseñanza en Castellano dels temps republicans i l’Asamblea por una Escuela Bilingüe d’ara; entre el Fomento Económico Español del 1932 i Empresaris de Catalunya; entre les crides al boicot contra empreses en mans de “separatistes” d’aleshores i d’avui; no hi manquen, en els dos moments històrics, capellans ultres com llavors els pares Joan Tusquets o Joaquín Guiu i ara mossèn Custodio Ballester. Fins i tot, quan les esquadres falangistes buscaven brega amb els estudiants catalanistes, la consigna d’atac de llur cap era... ¡A por ellos!

Caldria molt més espai que el d’aquest article per anar aparellant el Partido Nacionalista Español, la Peña Blanca, la Peña Ibérica, Concentración Española, la Unión Social Hispánica, el Frente Españolista, els Cruces de Sangre, l’España Club, les JONS, Falange Española, Acción Social Española i un llarg etcètera de grups del primer terç del segle XX amb els Segadors del Maresme, Los de Artós, Ja n’hi ha Prou!, Somatemps, Democracia Nacional, Moviment Cívic d’Espanya i Catalans, Som Catalunya-Somos España, Vox, Impulso Ciudadano, l’Asociación Unión de Brigadas, Fem Pinya, Soberanía y Libertad, la Hermandad de Combatientes de la División Azul i totes les altres plataformes que han proliferat al llarg de la darrera dècada, a l'escalf de la lluita contra el sobiranisme i l’independentisme catalans.

En tot cas, hi ha una afirmació que és vàlida per als anys 1930 i per a l’actualitat: espanyolisme i ultradreta són inseparables. Ho poden dissimular, camuflar, maquillar o embellir; però a Catalunya els plantejaments espanyolistes –compte, no dic l’oposició a l’independentisme des del reconeixement de la seva legitimitat, sinó l’espanyolisme– porten de manera més o menys ràpida cap a l’extrema dreta. Ho hem vist i ho veiem amb la transferència de quadres i votants des de Ciutadans o UPyD cap a Vox. És un fet sobre el qual potser tots els Paco Frutos i altres antiindependentistes que es proclamen molt d’esquerres haurien de reflexionar. Si volguessin fer-ho, sens dubte la lectura del llibre de J. F. Mota Muñoz els hi estimularia.

stats