05/02/2018

Felip VI ha triat

4 min
Felip VI ha triat

HistoriadorMalgrat la força adquirida pel sentiment republicà a la Catalunya de l’últim terç del segle XIX, el regnat efectiu d’Alfons XIII no va començar amb mal peu en la seva relació amb la societat catalana. La primera visita oficial d’aquell monarca quasi adolescent al Principat, l’abril de 1904, va constituir -contra els pronòstics, i contra les consignes tant de republicans com de catalanistes- un notable èxit de públic; un èxit agudament analitzat per Joan Maragall en una llarga crònica que esdevindria famosa, De les reials jornades.

Durant les dues dècades següents, una part -sens dubte minvant- de l’opinió catalanista va mantenir encara aquella esperança que ja havia inspirat, a finals del vuit-cents, el Memorial de Greuges i els diversos Missatges a la Reina Regent: la idea que l’obstacle a les aspiracions de Catalunya no era el rei, sinó els governs, i que resultava possible saltar per damunt d’aquell obstacle apel·lant directament al titular de la Corona. Era una creença antiga, expressada segles enrere en el crit “Visca el rei i mori el mal govern!”; però fins i tot polítics tan racionals i moderns com Francesc Cambó la van compartir, abans de declarar-se enganyats i manipulats pel monarca.

Arreu de l’Estat, aquella imatge fresca i ingènua que Alfons XIII tenia a la fi de la regència de la seva mare es va anar marcint amb el pas dels anys. La tendència del rei a immiscir-se en els afers governamentals, una vida privada poc exemplar, la seva implicació en l’aventura militar marroquina, etcètera, van poder més que el tarannà campechano i castizo del monarca. Quan, el setembre de 1923, el rei va beneir el cop d’estat del general Primo de Rivera, va apostar el futur del règim a una sola i problemàtica carta.

A Catalunya, el suport reial a una dictadura obsessivament anticatalanista va disparar la impopularitat d’Alfons XIII. Però si haguéssim de fixar la ruptura definitiva entre ell i la societat catalana, la data seria el 19 de maig de 1924. Aquell dia, al Saló de Sant Jordi de la Generalitat, en presència del dictador i de tots els alcaldes -cap d’ells democràticament investit- del país, el rei va improvisar un discurs provocador i maldestre en el qual, a banda de glossar l’espanyolitat de Catalunya, va dir: “ Hubo un rey, Felipe V - y esto os lo dice un descendiente suyo -, que tomó determinadas medidas contra Cataluña [...], medidas con las cuales los catalanes no estaban conformes, [...] pero aquellas medidas debieron de tomarse para el bien de Cataluña ”. Menys de set anys després, els catalans convertien unes eleccions municipals en un plebiscit antimonàrquic que va precipitar Alfons XIII a un exili definitiu.

Tampoc la relació dinàstica de Felip de Borbó i Grècia amb Catalunya va començar amb mal peu. Quan, el 1990, va venir per assumir simbòlicament els títols històrics de l’hereu de la Corona d’Aragó (príncep de Girona, duc de Montblanc, comte de Cervera, senyor de Balaguer), el gest va tenir un ampli consens social favorable. Després, el bilingüisme exhibit en successives visites i l’efectiva mercadotècnia de la Zarzuela sobre la “preparació” del futur rei van aconseguir que l’hostilitat explícita contra ell fos, a Catalunya, força minoritària en comparació amb les actituds benèvoles o indiferents. Encara l’agost del 2012, amb el Procés escalfant motors, al vèrtex de la Generalitat es contemplava que el futur cap d’estat d’una Catalunya sobirana fos el rei d’Espanya, com Elisabet II ho hauria estat d’una Escòcia independent.

La primera decepció es va produir el 19 de juny de 2014, en la cerimònia d’entronització del flamant Felip VI. Contra les expectatives prèvies d’un discurs reial plurilingüe i pluriidentitari, el nou rei ni tan sols va emprar la paraula nacionalidades, i va reduir el plurilingüisme a un risible “Moltes gràcies. Eskerrik asko. Moitas grazas ” final. Al llarg dels tres anys següents, mentre el litigi català s’anava aprofundint, el monarca no va mostrar la més mínima voluntat -o capacitat- per erigir-se en veritable poder moderador, en rei àrbitre per damunt de governs i majories parlamentàries. Ningú no havia esperat un Felip VI el Plurinacional, però pocs a Catalunya imaginaven un seguidisme tan estricte de les polítiques de Rajoy.

De tota manera, el punt de ruptura emocional arribà amb el missatge reial del 3 d’octubre de 2017. L’assumpció sense matisos del discurs del PP sobre la “ deslealtad inadmisible ” i la “ conducta irresponsable ” de les autoritats catalanes, la descripció d’una societat catalana “ fracturada y enfrentada ”..., per després adreçar-se únicament als catalans unionistes (“ les digo que no están solos ”), el silenci absolut a propòsit de la violència policial de l’avantvigília, tot plegat va causar un dany irreparable, en el terreny dels sentiments d’adhesió, a una Corona que milions de catalans han percebut definitivament com a aliena.

Darrerament, mentre diversos ajuntaments catalans es desvinculaven de la casa reial i dels seus títols, Aznar felicitava des de la FAES Felip VI per “su claridad y contundencia en defensa de la unidad ”. Sí, el rei ha triat.

stats