I després de Franco, què?

Un cop obert el meló, Pedro Sánchez té feina. La voldrà fer?

Cal reconèixer-ho: aquest Pedro Sánchez està resultant hàbil i astut. Pot ser tacticisme, oportunisme, una cortina de fum, una maniobra de distracció..., el que vostès vulguin. Però, ¿qui és el demòcrata –independentista o no– que li regateja el suport per treure les despulles de Franco del Valle de los Caídos?

Sí, és urgent treure el cadàver del dèspota del recinte megalomaníac que ell mateix va fer erigir a major glòria seva, i donar-li nova sepultura –cristiana, diu l’Església, obviant que aquell va ser un règim potser ultracatòlic, però radicalment anticristià– en un cementiri ordinari. Tanmateix, si tota l’operació es redueix a això, serà una nova presa de pèl i un escarni al conjunt de les víctimes del franquisme i als seus descendents.

En paral·lel al trasllat de les restes del dictador, resulta imperatiu reactivar la llei de la memòria històrica del 2007 –que el PP ha tingut la indecència de mantenir amb una dotació pressupostària de zero euros durant set anys, sense gosar derogar-la– i corregir-ne les febleses originals, declarant jurídicament nul·les totes les condemnes dictades pels consells de guerra i altres tribunals d’excepció franquistes. No només les que van afectar Lluís Companys, o Julián Besteiro, o Salvador Puig Antich, sinó el conjunt d’aquelles sentències. Ni més ni menys que com va fer la República Federal d’Alemanya amb la llei del 25 d’agost de 1998 “sobre l’anul·lació de les sentències nacionalsocialistes injustes”.

Al mateix temps el govern Sánchez, i en concret la seva ministra de Defensa, Margarita Robles, hauria d’alliçonar severament i definitivament tots els militars espanyols, en actiu o retirats, per tal que no es repeteixin mai més manifestos com la Declaració de respecte i desgreuge al general Francisco Franco Bahamonde, soldat d’Espanya, que es va divulgar a principis d’agost. Cap funcionari públic alemany o italià, per jubilat que fos, no gosaria subscriure una apologia pública de Hitler o de Mussolini; entre altres motius, pel risc de topar amb la llei. ¿I a l’Espanya de la Transició pretesament exemplar i modèlica l’apologia del feixisme per part de membres de les forces armades ha de restar impune?

En paral·lel al trasllat de les restes del dictador, resulta imperatiu reactivar la llei de la memòria històrica del 2007

En el debat polític d’aquestes últimes setmanes a propòsit del trasllat de les restes de Franco s’ha parlat també del destí futur del Valle de los Caídos, i han aparegut un parell de propostes: el ministre de Cultura, José Guirao, va suggerir, a títol personal, convertir el recinte en un museu-memorial tipus Auschwitz; i una portaveu de Ciutadans va apuntar la possibilitat de transformar-lo en un cementiri nacional d’herois com ara el d’Arlington, als Estats Units.

I bé, en la meva modesta opinió, el mausoleu de Cuelgamuros no pot ser ni Auschwitz ni Arlington. D’entrada, hauríem de ser més curosos a l’hora d’utilitzar Auschwitz com a terme d’analogia o comparació. El que va succeir als camps d’extermini nazis a la Polònia ocupada és d’una naturalesa específica i única, i no pot ser assimilat superficialment a qualsevol matança d’uns centenars d’éssers humans o a qualsevol crim perpetrat per un règim totalitari. El Valle de los Caídos va ser un recinte de treballs forçats on van patir desenes de milers de presos i en van morir alguns, però on no hi havia ni cambres de gas, ni forns crematoris, ni patíbuls, ni existia l’objectiu programàtic de liquidar el conjunt dels captius.

Tampoc no pot ser Arlington per la senzilla raó que, al llarg dels últims dos segles, gairebé les úniques victòries que els exèrcits espanyols han aconseguit ho van ser sobre altres combatents espanyols en el curs de mitja dotzena llarga de guerres civils. A banda que resulta difícil imaginar, a aquestes altures, un tragí d’ossos al llarg i ample de la Pell de Brau amb destí a Cuelgamuros. ¿A qui es consideraria “heroi nacional”, al carlí Zumalacárregui o al liberal Espartero, el repressor de Barcelona? ¿A Weyler, el creador dels camps de concentració a la Cuba rebel? ¿A Miguel Primo de Rivera, el dictador? ¿Als colpistes del 1936 o als qui s’hi van oposar? Un consens en aquest terreny resulta il·lusori.

Considerant, a més, la impossibilitat pràctica d’identificar els gairebé 38.000 cadàvers que hi estan enterrats, l’única solució viable és convertir el Valle de los Caídos en un ossari nacional de la Guerra Civil, a la manera de l’ossari de Douaumont, a Verdun, que conté les restes de 130.000 soldats desconeguts tant francesos com alemanys, o semblant al Sacrario del Montello, a la província italiana de Treviso, que aplega els morts de la batalla de Vittorio Veneto. Per descomptat, això implicaria museïtzar el recinte del Valle, explicar-hi com va ser construït, desactivar la simbologia franquista que hi impera i, eventualment, traslladar a un altre indret la comunitat benedictina que va ser-hi establerta el 1958 per ordre i voluntat de Franco.

Així doncs, i un cop obert el meló, Pedro Sánchez té feina. La voldrà fer?