El Macron espanyol?

La mercadotècnia i les maniobres de despatx a Brussel·les no ho poden tot

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA

Sense desatendre la lluita –entre fraternal i fratricida– amb el Partit Popular per l’hegemonia de la dreta espanyola, Ciutadans està esmerçant darrerament grans esforços en l’escenari polític europeu, on creu haver obtingut un parell d’èxits rellevants.

El primer va ser, a finals d’octubre, l’expulsió del PDECat de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE), amb l’excusa del 3%. La realitat és més simple: els postconvergents tenen a l’Eurocambra un sol diputat, mentre que Cs n’obtingué dos, ha quasi absorbit els quatre d'UPyD i les enquestes li auguren un fort creixement el maig vinent. Ja els anys 1991-2000 s’evidencià quina és la lògica que regeix aquestes estructures partidàries continentals, quan l’entrada del PP espanyol al PP europeu i a la Internacional Demòcrata Cristiana en marginà i finalment n'exclogué el PNB, que n’era soci fundador. És, aleshores i ara, el triomf de la força numèrica sobre la legitimitat històrica. Pel que fa al 3%, si els casos de finançament irregular de partits fossin motiu d’expulsió, les internacionals europees es podrien reunir dins d’un minibús. Per cert, ¿vostès han sentit que el cas Gürtel li hagi valgut al PP de Casado alguna amonestació des de la banda nord dels Pirineus?

Molt més important ha estat, aquest darrer cap de setmana, l’escenificació a Madrid de l’entesa entre l’ALDE i En Marxa, el moviment del president francès, Emmanuel Macron. Important sobretot en clau domèstica per al partit taronja, perquè ha de permetre a Rivera aparèixer, de cara a futures cites electorals, com el Macron espanyol, el jove líder predestinat a un èxit tan fulgurant com el que, la primavera del 2017, portà el francès a l’Elisi.

No, senyor Rivera: governi o no governi Espanya en el futur, vostè no serà mai el Macron espanyol

Tanmateix, la mercadotècnia i les maniobres de despatx de Brussel·les no ho poden tot. Darrerament, i arran del centenari de la fi de la Gran Guerra, el president Macron ha realitzat un Tour de la Mémoire per vells camps de batalla i cementiris militars, i ha retut homenatge als soldats morts en defensa de França i de la llibertat contra l’autoritarisme invasor. I bé, senyor Rivera, si vostè arribés a la Moncloa i volgués imitar el seu model de l’Hexàgon, ¿on aniria a homenatjar els combatents espanyols per la llibertat? ¿A les fosses comunes i als vorals on encara en reposen desenes de milers, anònims i ignorats? ¿Al Valle de los Caídos, on alguns van ser ignominiosament barrejats amb els seus enemics feixistes, sense que Ciutadans hagi donat mai suport a una transformació radical del mausoleu de Cuelgamuros?

Fa nou dies, la República “una i indivisible” que Macron encapçala celebrà amb exquisida neutralitat institucional un referèndum d’autodeterminació a la Nova Caledònia, fruit d’un pacte anterior entre independentistes i unionistes. La victòria del 'no' amb un 56,7 % va permetre al cap de l’estat expressar el seu “orgull” que la majoria de neocaledonians hagin volgut romandre francesos, però això no ha impedit que, seguint els acords de Nouméa del 1998, hi hagi previstos dos referèndums més fins al 2022. Si, emmirallat en Macron, Albert Rivera arribés a presidir el govern espanyol, ¿quin “orgull” podria expressar en relació a la ciutadania de Catalunya? ¿El d’ignorar-ne, menysprear-ne i voler-ne reprimir més de la meitat? ¿El de proposar-se arrabassar-li l’autogovern a través d’una aplicació indefinida i reforçada de l’article 155? ¿El de criminalitzar sistemàticament els independentistes com a violents, supremacistes, etcètera?

El president Macron, igual que tots els seus predecessors de dretes o d’esquerres des del 1982, ha seguit aplicant a través d’En Marxa una política d’aïllament democràtic, de cordó sanitari al voltant de l’extrema dreta del Front Nacional (ara, Reagrupament Nacional). I bé, si el senyor Rivera vol ser l’èmul hispànic del líder francès, ¿com és possible que festegi els simpatitzants de l’equivalent espanyol del lepenisme, és a dir, de Vox? ¿Com va poder, l’altre dia, compartir concentració-provocació a Altsasu amb Santiago Abascal, “el José Antonio del siglo XXI”, sense ni tan sols emetre un comunicat desmarcant Ciutadans d’allò que Abascal representa? Només se m'acut una resposta: perquè el partit taronja aspira a aparèixer com la “versió útil” de l’espai ultra en creixement que Vox vertebra.

No, senyor Rivera: governi o no governi Espanya en el futur, vostè no serà mai el Macron espanyol. Emmanuel Macron, agradi més o menys, és el destil·lat d’una cultura política vella i refinada que els assessors àulics del riverisme, els Luis Garicano, Francesc de Carreras, etcètera, no li poden ensenyar perquè ells tampoc no la posseeixen. De fet, si les filiacions europees dels partits espanyols es fonamentessin en anàlisis rigoroses dels discursos respectius, i no en etiquetes oportunistes o càlculs de poder i d’influència, el nacionalisme coactiu, excloent i castellanista de Ciutadans, la seva fe cega en la repressió i el càstig per resoldre problemes territorials, el vincularien a Viktor Orbán i l’ala més autoritària del PPE. Vostè, Rivera, s’assembla a Macron com un ou a una castanya.