Més cadet que rei

No era inevitable que l'independentisme tingués el caràcter rotundament republicà que ha adquirit

Tal com ho veig, el president Torra la va encertar, divendres passat, acudint a la inauguració dels Jocs Mediterranis de Tarragona com pertocava a l’autoritat que ostenta, i aprofitant la inevitable trobada amb Felip VI per lliurar al monarca testimonis gràfics i textuals de la violència policial de l’1 d’octubre de 2017. En tot cas, els dubtes i la polèmica previs han tornat a posar en relleu el paper del rei d’Espanya en relació al conflicte polític amb Catalunya, i és al voltant d’aquesta qüestió que voldria formular algunes reflexions.

Per molt que avui costi de creure, no era inevitable que l’actual moviment independentista català tingués el caràcter rotundament republicà que ha adquirit. Encara l’estiu del 2012, poques setmanes abans de l’eclosió d’aquell Onze de Setembre, la possibilitat d’imitar el Partit Nacionalista Escocès –que voldria Elisabet II com a reina d’una Escòcia independent– era damunt de taules molt importants de la política catalana. El dilema, però, es plantejava en el moment que la popularitat i el prestigi de Joan Carles I s’enfonsaven sota el pes de l’elefant de Botswana, i la possibilitat –ni que fos tàctica– de mantenir algun lligam dinàstic amb la Corona borbònica aviat decaigué.

Felip VI no ha tingut necessitat de conrear ni la intel·ligència emocional ni l’empatia amb ningú per tal d’assegurar-se el pervindre

El canvi de titular de la monarquia espanyola, el juny de 2014, confirmà la impossibilitat de trasplantar a les nostres latituds el model escocès. En el seu discurs d’entronització, el nou rei Felip mostrà una cridanera insensibilitat envers el caràcter pluricultural i plurilingüe de l’Estat que passava a encapçalar. I el missatge televisiu del 3 d’octubre de 2017 dinamità tots els ponts entre la Corona i una part molt substancial de la societat catalana. Ni tan sols durant els anys (1963-70) en què existí un terrorisme independentista al Quebec, a ningú no se li acudí que la reina del Canadà hagués de fer una al·locució condemnant els separatistes (violents, en aquell cas) i aplaudint la repressió policial. Tampoc no esperin, el dia que les illes Fèroe o Groenlàndia celebrin un referèndum  d’autodeterminació, veure la reina de Dinamarca intervenint en el debat per defensar la integritat del seu reialme.

I és que, en les monarquies democràticament consolidades, la reina o el rei se situen de veres 'au-dessus de la mêlée', cosa que els permet de mantenir un paper simbòlicament arbitral i moderador més enllà de governs, conjuntures o territoris. La monarquia espanyola, però, no forma part d’aquesta categoria; i això no és un judici de valor, sinó una constatació històrica. A Europa, l’única restauració monàrquica esdevinguda des del 1945 és la que personificà Joan Carles de Borbó el 1975, i no precisament de resultes d’un clamor popular o d’un referèndum, sinó per designació d’un dictador sanguinari. Aquestes circumstàncies donaren lloc a una monarquia peculiar, molt militaritzada, hiperprotegida en el terreny mediàtic i políticament rígida, acomplexada.

La monarquia espanyola està molt militaritzada, hiperprotegida en el terreny mediàtic i és políticament rígida, acomplexada

I després hi ha el factor humà. Aquests darrers mesos, arran de l’actitud de Felip VI el 3 d’octubre, he sentit més d’un interlocutor afirmar: “Això, son pare no ho hauria fet”. Certament, Joan Carles de Borbó ha estat un supervivent polític: lliurat pel comte de Barcelona a Franco quan encara era un nen, envoltat de sinistres tutors i preceptors amb uniforme o sotana, migpartit després entre la lleialtat al seu pare i la necessitat d’agradar al Caudillo, ni tan sols l’anhelada designació del 1969 com a successor “a título de rey” l’alliberà de les intrigues i maniobres al voltant del seu futur, amenaçat per la camarilla d’El Pardo i per les ambicions del 'duque de Cádiz' i la 'nietísima'. Estant així les coses, l’aleshores príncep havia de mostrar-se astut i caut, amatent amb tothom, i dir a cada visitant de la Zarzuela allò que desitjava sentir, perquè... ves a saber de qui s’hauria de refiar. D’aquest dur aprenentatge, el 23-F en seria el màster, i la 'campechanía' del personatge hi posà l’acabat.

La formació de Felip VI ha estat molt diferent. Tot i que desenvolupada en democràcia, el llegat del franquisme hi imposà una forta component militar, de manera que, probablement, la concepció d’Espanya de l’actual rei és molt més producte de les acadèmies de Saragossa, Marín i San Javier que no de les classes de dret a la Universidad Autónoma de Madrid. D’altra banda, sent el primer en la línia successòria al tron des de l’edat de 8 anys, no ha tingut necessitat de conrear ni la intel·ligència emocional ni l’empatia amb ningú per tal d’assegurar-se el pervindre; i tampoc no sembla posseir aquell punt de plebeisme que podia fer simpàtic el seu pare.

Enfront de la crisi catalana, el monarca no va saber emancipar-se de la duresa del govern Rajoy, ni ha volgut alimentar després les obertures gestuals del govern Sánchez. En resum: la manca de cintura política pròpia d’un alumne de les acadèmies militars –o d’un subscriptor de l’'Abc'–, però contraindicada en el cap d’un estat complex del segle XXI.