Pancartes i preguntes
Pel que es veu, i encara que ni vostès ni jo no ens n’haguéssim adonat, Catalunya ja és 'de facto' independent, l’estat espanyol està indefens, vençut davant del 'separatismo' i el judici que comença aquest dimarts a Madrid no constitueix més que una posada en escena, una grollera comèdia destinada a desembocar ja sigui en les absolucions o en l’indult general dels processats. Aquesta seria la conclusió forçosa a la qual hauria arribat qualsevol observador de bona fe que hagués escoltat i cregut tot el que ha dit el 70% o el 75% de l’opinió política i mediàtica espanyola des de l’arribada a la Moncloa de Pedro Sánchez, el dia 2 de juny.
Si Sánchez ha estat, des de la moció de censura que va fer caure Rajoy, presoner i ostatge dels independentistes; si els ha consentit que governessin Catalunya desoint el clamor que exigia l’aplicació perenne de l’article 155; si ha permès als seus líders empresonats gaudir de tota mena de privilegis i tractes de favor, incloent-hi un transport penitenciari “cinc estrelles”; si ha mirat de pactar amb ells, a més d’altres coses inconfessables, uns ignominiosos "presupuestos de la cárcel", o "del vis a vis"; si ha negociat amb el govern Torra de potència a potència, talment com si la Generalitat fos un poder estranger; si, com a conseqüència de tot això, el líder del PSOE “porta Espanya a l’abisme”, ha comès “alta traïció”, és “responsable, partícip i còmplice d’un cop d’estat” i representa un “perill nacional”, l’única deducció plausible és que, gràcies a aquell 'felón', Catalunya ja ha fet secessió.
Aquesta mateixa lògica histèrica i demencial és la que s’exhibí diumenge pel centre de Madrid. És inútil que alguns esperits benpensants s’esforcin a buscar a la concentració altres motivacions (l’antifeminisme, la defensa de la tauromàquia o de la caça, el "váyase, señor Sánchez", la pugna preelectoral entre les tres dretes...). Sí, esclar que aquesta pugna existeix. Però només un doble leitmotiv podia mobilitzar unitàriament la caverna reaccionària de sempre, els pretesos liberals, els ultres emergents, els nàufrags d’UPyD, els feixistes confessos de la Falange, Democracia Nacional, España 2000 o similars i, amb ells, uns suposats socialistes o progressistes. I aquest doble estendard és la fòbia contra qualsevol catalanitat que vagi més enllà de cantar 'El noi de la mare', i el nacionalisme espanyol més excloent, supremacista i bel·licós que ha estat capaç d’arrossegar multituds en el transcurs de les darreres quatre dècades.
Malgrat una afluència més baixa de l’esperada, a l’acte madrileny del dia 10 de febrer s’hi van veure banderes 'rojigualdas' en totes les variants possibles (constitucionals, del toro, de la gallina...), així com de Tabàrnia, de la Guàrdia Civil, carlines amb la creu de Borgonya, de la Legió o de la Falange. Enmig d’aquella promiscuïtat patriòtica, les consignes cridades o exhibides van ser "¡Golpistas a prisión!", "¡España unida jamás será vencida!", "Ni relatores ni traidores, estoy hasta los cojones" o el ja clàssic "¡Puigdemont a prisión!", sense que al manifest unitari hi manquessin la referència a “la traición perpetrada por el gobierno de España en Cataluña” o la denúncia de les “cesiones intolerables” (quines?) fetes per l’executiu estatal a “los que quieren romper España”.
La manifestació dominical de la Villa y Corte, amb els missatges que he mirat de resumir i un poder de convocatòria modest, ignoro si serà capaç de forçar el president Sánchez a convocar eleccions generals a finals de maig; però planteja algunes altres preguntes interessants, sobre les quals voldria ara cridar l’atenció.
Per exemple, una que interpel·la tots aquells “catalanistes moderats” que, mentre s’arrengleren darrere Manuel Valls, afirmen que volen construir una alternativa política –cito– “per al 75 % de catalans que se senten còmodes amb la seva identitat múltiple”. I bé, el senyor Antoni Fernàndez Teixidó, la senyora Eva Parera, etcètera, ¿creuen que aquesta “identitat múltiple” es deu haver vist reflectida, o almenys respectada, en les consignes, les pancartes i les banderes de diumenge a la Plaza de Colón? ¿Els sembla que, còmoda o forçada, la presència de l’antic inquilí del Palau de Matignon enmig d’aquella apoteosi espanyolista sintonitza amb els sentiments identitaris de tres de cada quatre catalans?
Hi ha altres preguntes que haurien de respondre molts intel·lectuals, acadèmics i artistes espanyols que s’autotitulen d’esquerres. Al llarg dels darrers anys s’han mostrat hostils o refractaris davant la reivindicació autodeterminista catalana, amb l’argument que es tracta d’una demanda nacionalista, populista, excloent, reaccionària, etcètera. ¿Van veure l’acte madrileny de diumenge? ¿No hi van percebre una orgia de nacionalisme immanent i unanimista? ¿El van trobar gaire inclusiu, pel que fa als símbols i al discurs? ¿Consideren progressista que una “democràcia avançada” es deixi defensar per Vox i cimenti la seva identitat sobre els visques a la Guàrdia Civil, la policia i l’exèrcit? ¿Tenen alguna cosa a dir sobre tot plegat, o prefereixen seguir mirant cap a una altra banda?
