Rebequeria o clarificació?

Quines han estat les respostes de bona part del constitucionalisme davant la doctrina Junqueras?

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Mentre consumíem la darrera dotzena de dies d'aquest any 2019 que avui finalitza, les coses s'han posat interessants. No, no em refereixo tant a les conseqüències jurídiques de la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre el cas Junqueras (que també), com als seus efectes en l'àmbit de la cultura política i en el de l'opinió publicada.

Fins al 19 de desembre, i segons el relat polític i mediàtic prevalent a l'Estat –el relat d'España Global, sense anar més lluny–, figurava que l'independentisme català era una força aïllacionista, antieuropea, entestada a escindir Catalunya de l'Europa política i econòmica i deixar-la “vagando por el espacio exterior”, segons pronosticà García-Margallo. Una força que, nord enllà, no trobava cap mena de suport ni defensa, a banda de certs nacionalistes flamencs sempre sospitosos de ser d'extrema dreta. Per contra, el bloc constitucionalista era d'un europeisme acèrrim, d'una confiança cega en les institucions i els tractats de la UE, d'una convicció militant sobre la bondat d'esborrar fronteres, en lloc d'aixecar-ne de noves.

És veritat que aquesta visió idíl·lica s'escrostonà una mica quan els tribunals de Schleswig-Holstein i de Brussel·les van denegar les extradicions dels polítics catalans exiliats. Però, aleshores, les reaccions irades van restar circumscrites a alguns despatxos del Tribunal Suprem i al micròfon d'un llunàtic que suggerí posar bombes a les cerveseries de Munic i prendre com a ostatges els jubilats alemanys establerts a Mallorca. Foc d'encenalls.

Com sempre, 'ells' són Espanya, i els que no en comparteixen la idea són l’Anti-Espanya

Ara les coses han pres una altra volada, i una transversalitat ideològica remarcable. Sí, és cert –i ben lògic– que les respostes més estridents davant la resolució del Tribunal de Luxemburg s'han produït des dels rengles de Vox i de l'extrema dreta en general. Però no només. Nombrosos columnistes de respectables capçaleres tant de paper com digitals s'han sumat a la coral d'improperis i desqualificacions contra el TJUE ( “Puta Europa”, resumí Alfonso Ussía). I algú tan benpensant i d'ordre com Jorge Fernández Díaz no ha dubtat a jugar amb la conveniència de l' Spexit. Pitjor encara: gràcies al bon periodisme, hem sabut quina va ser la reacció furiosa de la líder del PSOE a l'Europarlament, Iratxe García (quin descobriment, aquesta senyora!) quan va saber que el president Sassoli pensava acreditar com a membres de la cambra Puigdemont i Comín.

I quin ha estat el contingut de les respostes de bona part del constitucionalisme davant la doctrina Junqueras? Doncs ha estat la ressurgència (potser seria més exacte escriure la regurgitació) dels continguts més rancis, més agres, més fecals, del nacionalisme espanyol de sempre; aquell que figurava que havia desaparegut fa dècades, substituït per un amable “patriotisme constitucional”.

La decisió de Luxemburg “ es el enésimo desprecio a las instituciones y leyes de España, en contra de los intereses del Estado y la dignidad de la Nación”. El TJUE “da oxígeno y apoyo al proceso golpista en Cataluña”, i acatar la seva decisió seria renunciar a la sobirania espanyola. La Unió Europea (també descrita com els “oscuros despachos de Bruselas”, perquè la idea del contubernio, de la conjura antiespanyola, segueix ben viva en determinats ambients)  és “una unión antinacional”, “un monstruo prepotente que nadie ha elegido, con órganos descontrolados que agreden a las naciones miembros”. L’anomenada Spexit Platform es pronuncia per “una España grande, libre y soberana” (no sé de què em sona aquest eslògan...), mentre altres veus clamen que “España no es una colonia de Bruselas” i que, en canvi, la UE és “un santuario de golpistas y terroristas”. En fi, és prou coneguda la frase amb què l’abans esmentada Iratxe García Pérez apostrofà el president David Sassoli: “¡No le puedes hacer esto a España!” Com sempre, ells són Espanya, i aquells que no en comparteixen la idea o la concepció són l’Anti-Espanya. Sembla mentida que hi hagi persones educades en democràcia que encara tinguin reflexos, automatismes mentals propis del 1939...

En resum: Europa (per liberal, per maçònica, per protestant, per septentrional, per judeocapitalista, pel que sigui...) detesta Espanya i, en la seva fòbia, està disposada fins i tot a festejar amb el separatisme català. La possibilitat que els presos i exiliats catalans tinguin algun grau de raó jurídica, que els Llarena, Marchena i companyia s’hagin pogut equivocar o excedir, aquesta hipòtesi ni tan sols no es planteja. “Espanya” no s’equivoca mai, i és un tot orgànic, cossificat, com una persona. Si li fereixen la punta d’un dit (si li esmenen la plana a la sala segona del Suprem) és tot el cos el que resulta danyat i ofès, és la soberanía nacional la que padece

Això sí: mentre l' Spexit fa bullir Twitter, els totalitaris, els excloents, els supremacistes, els malalts de narcisisme identitari no són pas els Abascal, Tertsch, Ortega Smith, Fernández Díaz, Ussía o Iratxe García; són els Torra, Puigdemont, Junqueras i tots els independentistes en general. Lluny de ser una rebequeria, això de l' Spexit és una reacció clarificadora que cal agrair.