El risc de les mitges veritats
El 7 d’abril del 2017 vaig publicar, encara a 'El País', l’article "Una muerte impune", un text força crític amb el paper de Duran i Lleida davant l’aleshores recentíssima liquidació d’Unió Democràtica de Catalunya. L’al·ludit reaccionà aquell mateix matí enviant-me un 'whatsapp' molt ofès i, en el curs de la subsegüent “conversa” escrita, m’advertí que estava preparant unes memòries en les quals, avisava, “n’hi haurà per a tots”.
Si recordo aquesta petita anècdota és per mostrar com, dos anys abans de fer-les arribar a les llibreries, el líder democristià ja tenia clar que les seves memòries li havien de servir per passar comptes amb rivals, crítics i antics companys. I així ha estat: el volum 'El risc de la veritat' (Barcelona, Proa, 2019) no només és un exercici d’autoexculpació política en tota regla, sinó també un acte de revenja.
Enfront d’aquells que, al llarg de tres decennis, van titllar la relació de Duran amb Convergència de parasitària, el del Campell contraataca: es presenta com una víctima de les males arts dels convergents i del seu “món mediàtic”, es diu “utilitzat” per Pujol, “entabanat”, pinta una Unió “segrestada” per CDC..., i no diu ni mitja paraula sobre els avantatges en forma de càrrecs i poder que extreia d’un tal “segrest”. Els dards més verinosos, però, els reserva per a la nova generació convergent que –diu– empenyé Mas cap a l’independentisme: Francesc Homs, David Madí –aquests són les principals bèsties negres–, Josep Rull, Jordi Turull, Ramon Tremosa, sense oblidar el president Puigdemont o alguns judes dins d’UDC, com Antoni Castellà o Núria de Gispert.
M’importa subratllar que les 500 pàgines del volum no estan mancades d’interès, ni polític ni historiogràfic. D’una banda, reflecteixen el legítim orgull i l’ambició d’un noi de poble, d’origen modest, que ha arribat a relacionar-se amb caps d’estat i de govern, ha cultivat l’amistat de les “forces vives” d’aquest país, ha jugat un paper rellevant en la política catalano-espanyola i que, entorn de l’any 2000, àdhuc va pretendre “liderar el projecte del catalanisme polític en el futur”, prenent el relleu de Pujol. Per un altre costat, el llibre aporta pinzellades inèdites –no pas grans revelacions– al voltant del funcionament del poder, tant a la Generalitat com a la Moncloa, i de les personalitats que l’han exercit.
On, a parer meu, les memòries resulten decebedores és en tot el que fa referència a Unió sota el llarguíssim lideratge de Duran. Decebedores en l’elusió de responsabilitats pel deute que sepultà l’històric partit (“més de tres-centes persones eren corresponsables de les finances d’Unió”), en les evasives sobre el cas Pallerols, en l’estrafolària política de fitxatges estel·lars que Duran esquiva, en el misteri del nombre real d’afiliats (figuraven ser “més de 20.000” el 2005, resultaren 2.700 el 2015), en la manca d’anàlisi seriosa sobre la ruptura interna del 2015... Per damunt d’aquests temes concrets, hi ha una gran qüestió que plana sobre tot el llibre sense aterrar mai: per què, sent el polític més ben valorat a les enquestes, sofrint sense treva les insídies del pinyol convergent, gaudint d’importants suports mediàtics, Duran no es decidí a volar sol (amb UDC, vull dir); i per què, quan el 2015-16 ho va fer, s’estavellà sense remissió.
L’altre flanc feble del volum afecta tot el que té a veure amb el Procés, perquè a Duran i Lleida la serenitat se li acaba quan escomet l’independentisme. És tant així que, sovint, el seu discurs es confon amb el de l’unionisme d’estricta observança: els independentistes menteixen i manipulen per sistema, TV3 és una màquina infernal de la qual només es pot mirar la informació meteorològica, una Catalunya independent seria pobra i aïllada, els jutjats pel Suprem no són presos polítics... Ah, i la Unió Europea “no s’ha construït per crear nous estats sinó per superar-los”. Llàstima que dels seus 28 membres actuals vuit s’hagin autodeterminat i independitzat després del 1990...
Apologeta del règim del 1978, festejador dels inquilins de la Moncloa des de Felipe González fins a Mariano Rajoy, confident de la Zarzuela, mestre dels passadissos del Congrés, lobista de luxe a cavall entre els segles XX i XXI, quasi-ministre d’Afers Estrangers: aquests són alguns dels aspectes de la personalitat i la trajectòria de Josep Antoni Duran i Lleida que les seves memòries il·luminen amb desigual intensitat. Davant d’aquest relat autobiogràfic, resulta difícil no associar la visió pessimista que Duran expressa sobre la Catalunya d’avui (“aquesta etapa fosca” dominada pel populisme i la irresponsabilitat) amb la seva pròpia desaparició com a actor polític rellevant. “Les coses haurien anat millor si Pujol hagués optat per mi [com a successor]”, declarava sense manies en una entrevista del gener del 2016.
En definitiva, 'El risc de la veritat' constitueix, sobretot, una col·lecció de mitges veritats. És la crònica d’un gran èxit personal que acaba en fracàs estrepitós, sense que el protagonista sembli haver entès encara per què.
