La traïció de sempre

Mai, des de fa 75 anys, cap estat àrab no ha practicat una solidaritat real amb el poble palestí

D'esquerra a dreta, el ministre d'Afers Exteriors de Bahrain, Sheikh Khalid Bin Ahmed Al-Khalifa; el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu; el president dels EUA, Donald Trump; i el ministre d'Afers Exteriors dels Emirats Àrabs Units, Sheikh Abdullah bin Zayed bin Sultan Al Nahyan / JIM LO SCALZO / EFE
JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

L'escenificació a Washington, la setmana passada, de l’establiment de relacions diplomàtiques entre Israel, d’una banda, i els Emirats Àrabs Units i el regne de Bahrain, de l’altra, ha suscitat un –val a dir que modest– clamor internacional contra la traïció dels dos estats del Golf a la causa palestina. I és probable que persones de bona fe hagin atribuït la doble decisió d’Abu Dhabi i Manama al caràcter despòtic dels seus governs, a la prevalença dels interessos petroliers, a la pressió dels Estats Units de Trump, etcètera.

Sí, resulta molt versemblant que aquests factors hi hagin tingut un paper. Amb tot, sorprendre’s o escandalitzar-se del comportament de les autoritats bahrainianes i emiratines implica ignorar un fet fonamental: mai, des de fa setanta-cinc anys, cap estat àrab no ha practicat una solidaritat real, efectiva i respectuosa amb el poble palestí. La retòrica, la demagògia, la gesticulació i la manipulació no tenen res a veure amb la solidaritat. 

Durant la crisi de Palestina de 1947-48, els països àrabs aleshores independents van omplir les ones hertzianes, el paper de premsa i els fòrums diplomàtics d’emfàtiques promeses d’ajut als germans palestins contra l’ enemic sionista. A l’hora de la veritat, Abd Al·lah de Jordània pactà en secret amb Golda Meir repartir-se la Palestina històrica entre els israelians i ell, deixant els àrabs del país sense possibilitat d’autodeterminar-se. Pel que fa a les monarquies egípcia de Faruk i iraquiana de Faisal II, llur únic interès en el litigi palestí era intentar guanyar-hi la popularitat i la legitimitat de la qual els dos règims estaven cruelment mancats. Quan la sort de les armes els va ser desfavorable, deixaren els palestins abandonats al voral de la història, tret de si –ocasionalment, i sempre per raons de política interna– calia  agitar el carrer, afalagar unes masses populars que, aquestes sí, se sentien emocionalment implicades en el conflicte.

Vist amb perspectiva històrica, la pretesa solidaritat àrabo-islàmica ha fet perdre als dirigents àrabs de Palestina el sentit de la realitat

Algú dirà que d’uns règims reaccionaris i infeudats a l’imperialisme anglosaxó com els que he esmentat no es podia esperar res més. Però és que Nasser va fer el mateix... amb més gràcia i habilitat, això sí. Quan el 1964 es constituí sota els auspicis de la Lliga Àrab la primera OAP (Organització per a l’Alliberament de Palestina), no van ser els palestins, sinó Nasser qui en designà el primer president, un mercenari de nom Ahmed Chukeiry, que fou la marioneta del rais egipci fins que la desfeta militar del 1967 l’obligà a desaparèixer de l’escena.

Aleshores sí, el 1969 es configurà la segona OAP com un veritable moviment d’alliberament nacional dominat per Al-Fatah i dirigit per Iàsser Arafat. Però això no bloquejà la voluntat dels estats àrabs de la zona d’immiscir-s’hi i de manipular la causa palestina en benefici propi. La dictadura siriana de Hafiz al-Assad, per exemple, creà des del 1967 un partit-milícia palestí, As-Saika (El Llamp), veritable submarí de Damasc dins l’OAP. 

Les altres capitals àrabs jugaren amb la pastanaga (donatius econòmics, subministrament d’armes, cobertura política...) i el bastó (la interrupció de tots aquests ajuts) per tal de fer dels diversos grups dins l’OAP instruments dòcils de la influència regional de cada règim. I, sempre, els palestins van ser la cortina de fum dels embolics polítics dels seus pretesos protectors. El dèspota iraquià Saddam Hussein no es recordà d’ells fins que el 1990, atrapat en el parany de Kuwait i sol dins del món àrab, intentà fer-s’hi popular i trobar una sortida airosa proposant dues retirades simultànies: la seva de l’emirat petrolier, i la d’Israel de Cisjordània i Gaza. Va ser un gest tan hipòcrita com inútil.

Veïns de l’estat hebreu i que podien extreure beneficis directes de la pau, Egipte la va signar el 1979 i Jordània el 1994, tot fent constar en els respectius tractats que no oblidaven els drets legítims del poble palestí; però gens disposats –com s’ha vist en aquestes darreres dècades– a reprendre la bel·ligerància si aquells drets no eren respectats per Israel. I bé, si països de la primera línia, que havien lliurat contra l’estat hebreu nombroses guerres i hi havien perdut desenes de milers de vides, hi tenen ara ambaixades obertes, ¿per què no poden fer-ho unes llunyanes i petites monarquies del golf Pèrsic que mai no havien combatut contra l’ enemic sionista i, a sobre, fa temps que hi mantenen relacions informals, però fructíferes?

Vist el cas amb perspectiva històrica, la pretesa solidaritat àrab, o àrabo-islàmica, amb els palestins ha fet a aquests més mal que bé. Sí, perquè al llarg de diverses generacions l’esperança il·lusòria que les divisions blindades de Nasser, o els míssils de Saddam Hussein, o les propostes delirants de Gaddafi, o la bomba atòmica iraniana, els alliberarien de l’ocupant israelià ha fet perdre als dirigents àrabs de Palestina el sentit de la realitat i de la correlació de forces, els ha bloquejat el pragmatisme, coses de les quals la dreta israeliana s’ha aprofitat i s’aprofita sense escrúpols.