De l'encens a la teia
Crec que va ser un autor francès del segle XIX qui resumí la relació entre els espanyols i l'Església catòlica amb una imatge que sempre he trobat brillant: els espanyols -explicà- van sempre darrere els frares, ja sigui amb un ciri encès, en processó, o bé brandant un garrot, per obrir-los el cap. De la submissió a la ferotgia homicida, sense gaire solució de continuïtat.
He pensat en aquest comportament pendular, en aquest anar d'un extrem a l'altre, a propòsit de l'actitud dels mitjans de comunicació i de l'opinió publicada a Espanya davant l'actual monarquia borbònica i els membres de la família regnant. Durant més de tres dècades a comptar des del 1977, el rei Joan Carles, la reina Sofia, els seus fills i àdhuc una parentela més àmplia van ser objecte per part de la premsa sudpirinenca d'un tracte reverencial, fins i tot llagoter, i es beneficiaren d'un blindatge impenetrable enfront de qualsevol comentari crític, notícia negativa o indagació incòmoda.
Tot i que fou investit successor pel designi omnímode del Generalísimo, repetíem que Joan Carles era qui, amb la seva voluntat democratitzadora, ens havia permès sortir de la dictadura i arribar al règim parlamentari sense trencadissa. Sobretot, era qui havia salvat les llibertats durant el dramàtic episodi del 23-F del 1981, i això li concedia una mena de butlla que va semblar perpètua. Per tant, si el cap de l'Estat es relacionava més o menys entranyablement amb senyores que no eren la seva consort a Barcelona, a Mallorca, a Madrid o allà on fos, això era sabut i comentat en cercles força amplis, però mai no transcendia al gran públic ni es veia reflectit en els mitjans. Si el monarca cultivava amistats empresarials perilloses o temptejava negocis poc adients al seu estatus, els que eren imputats i condemnats eren els Manuel Prado y Colón de Carvajal o els Mario Conde; a ell, ni se l'esmentava. I si un príncep saudita o uns burgesos locals li feien regals sumptuosos, ningú no hi tenia res a objectar ni preguntava a canvi de què.
El tabú protector s'estenia més àmpliament entre els royals hispànics. Recordaré dos exemples menors. Quan, l'hivern del 1981, l'exreina Frederica de Grècia -sogra de Joan Carles, i responsable en bona part de la crisi de la monarquia grega- va morir de manera sobtada i un xic misteriosa a la Zarzuela, a cap diari ni a cap partit polític se'ls acudí demanar explicacions ni exigir que es publiqués l'autòpsia. Ja en la dècada següent, quan Mikimoto va inserir en el programa que aleshores feia a TV3 una imatge de la infanta Helena, a la Casa del Rei ho van considerar una falta de respecte i va haver de demanar disculpes el mateix president Pujol.
Ara bé, des de fa no gaire més d'un any, el ciri (o l'encenser) ha estat substituït pel garrot. I els tabús s'han trencat, i gran part de l'opinió publicada ha passat de l'afalac a l'acarnissament, del monarquisme sobreactuat a la demolició sistemàtica del crèdit de la institució que Joan Carles de Borbó representa.
No m'interpretin malament: no estic enyorant ni defensant les dècades de la immunitat mediàtica i dels pactes de silenci al voltant de la família reial. Però em sembla que, seguint una tradició molt espanyola, els mateixos que abans es banyaven en aigua beneïda ara empunyen la teia per cremar l'església.
Vull dir que, després de tants anys d'autocensura i de reverències cortesanes, sobta veure ara que la premsa més seriosa es refereix amb tota naturalitat a Corinna zu Sayn-Wittgenstein com "l'amiga íntima" o "l'amant" del rei. I sorprèn que uns partits polítics llargament cecs i muts en aquestes matèries ara exigeixin transparència fins i tot sobre les despeses menors de la Zarzuela. I admira que un jutge instructor descobreixi a aquestes altures de la vida que ser gendre o filla o germana o cosí del rei obre portes, facilita contactes, afavoreix les pròpies perspectives laborals o de negoci i, en conjunt, atorga privilegis molt més enllà dels previstos per la llei. I deixa astorat -almenys, m'hi deixa a mi- que, l'any 2013, algú es posi a furgar en el patrimoni i el testament de Joan de Borbó (el qual passà a l'exili 46 dels seus 79 anys de vida) i vulgui escandalitzar-nos amb la notícia que el comte de Barcelona tenia dipòsits bancaris a Suïssa… Vaja, talment com si fos un altre Luis Bárcenas.
Així doncs, em vénen al cap dues hipòtesis interpretatives. Una, que Espanya, el país que inventà la picaresca, un dels líders mundials en el pirateig a internet i en gruix de la seva economia submergida, s'hagi convertit de sobte al calvinisme més estricte. Em sembla improbable. L'altra, que hi ha molta hipocresia, i a Madrid hi ha forces poderoses decidides a aprofitar la crisi per carregar-se la monarquia i substituir-la anant a pitjor.
