Fa un parell de mesos, aquí mateix i en continguda resposta als insults que ell m'havia dedicat, vaig qualificar Gregorio Morán de "personatge que porta dècades vivint a Catalunya amb mentalitat i actitud de funcionari colonial ressentit". Segurament, la descripció no estava prou argumentada i, vist que el tal Morán ha continuat proferint improperis, em permetré abusar de la paciència dels lectors fent un retrat una mica més extens de l'esmentat individu.
Per entendre'l, pot ser molt útil l'analogia amb don Luis Martínez de Galinsoga. Feixista irredempt, admirador de Hitler, panegirista de Franco, Galinsoga va ser durant dues dècades (1939-1960) el totpoderós director de La Vanguardia Española , però mai no es va trobar còmode a Barcelona: sempre s'hi sentí desterrat en una antipàtica colònia quan ell hauria volgut dirigir un diari o un ministeri a la metròpoli madrilenya; sempre es veié envoltat de provincians díscols i rucs, quan es creia amb prou mèrits per formar part de la cort d'El Pardo. Per això, finalment, un dia li esclatà la bufeta del ressentiment i va dir allò de " Todos los catalanes son una mierda ".
Gregorio Morán no és un feixista, però prové d'un altre dogma igual de totalitari, el comunisme; i si s'instal·là a Barcelona va ser, senzillament, perquè no va trobar una oportunitat millor de fer-ho a Madrid. En tot cas, i després de 45 anys de residència, el seu dépaysement , el seu menyspreu per la llengua i la identitat catalanes (" Me pilla muy mayor eso de 'integrarme', no por nada especial, sino porque no entiendo dónde debería hacerlo, ni por qué ") resulten tan evidents com els de Galinsoga, encara que -ell és més astut- no els expressi amb les mateixes al·lusions escatològiques.
Igual que l'autor de Centinela de Occidente , doncs, l'articulista Morán se situa sempre en una posició de superioritat. Superioritat cultural derivada d'expressar-se exclusivament en castellà, en la llengua del imperio , la del veritable poder. Superioritat moral, ja que d'acord amb els seus esquemes malaltissos tots els que no pensen com ell són uns miserables, uns mercenaris, uns esbirros, una caragirats, uns pocavergonyes, etcètera. I, sobretot, superioritat intel·lectual: a parer seu, Espanya i encara més Catalunya estan poblades de polítics estúpids, periodistes ignorants, universitaris analfabets… Ell i només ell és El maestro en el erial , per utilitzar el títol de la biografia d'Ortega y Gasset que publicà el 1998.
Tanmateix, i paradoxalment, el destí ha volgut que un personatge amb aquestes ínfules, que el columnista pretesament més corrosiu, temut i implacable de la premsa catalana, s'hagi de guanyar les garrofes des de fa 25 anys gràcies a la capçalera més benpensant del país, en la nòmina del diari que representa, millor que cap altre, tot aquell establishment polític, social, econòmic i cultural, totes aquelles convencions i interessos contra els quals figura que Gregorio Morán dispara cada dissabte amb bales explosives. I bé, ¿com ha resolt el nostre heroi aquesta contradicció? ¿Com s'ho ha fet per sobreviure a canvis de conjuntura política i de director, sense més que alguna lleu esgarrinxada?
Doncs s'ho ha fet a base de molta covardia. Des que, el 1988, començà a publicar les seves sabatinas a La Vanguardia , el terrible, l'insubornable Morán ha tingut clars quins eren els límits, ha sabut que no podia mossegar la mà del patró que li posa el plat a taula, ni les dels seus amics, ni les dels seus protegits. En posaré un exemple quasi anecdòtic: una de les obsessions patològiques d'aquest subjecte és la fòbia contra l'Estat d'Israel i tot allò que s'hi relaciona, una fòbia que m'ha fet mereixedor de les més rocambolesques acusacions per part seva. Ah!, però el ferotge antisionista s'ha cuidat bé prou de no topar mai amb la línia informativa i editorial del diari dels Godó, que és -i ho dic com un elogi- el més filoisraelià dels quioscos peninsulars.
Un covard amb aires de pinxo: això és Gregorio Morán. Expliquem-ne un parell de gestes. Barallat com està amb gairebé tothom, també tenia vells greuges pendents amb el periodista madrileny Eduardo Haro Tecglen; però, per cobrar-los, va esperar que Haro es morís. Deu dies després del decés, li dedicà un dels seus articles setmanals (Evocación sarcástica del impostor , La Vanguardia , 29/10/2005), en què l'insultava de la manera més baixa (li atribuïa " cinismo ", " impostura ", " vilezas ", " infamia ", " desvergüenza "…) i arribava a culpar-lo de la mort, per suïcidi o drogues, de quatre dels sis fills que va tenir. Haro Tecglen, esclar, ja no es podia defensar. De la mateixa categoria ètica són les declaracions que Morán va fer setmanes enrere a un mitjà digital barceloní i en les quals, per desqualificar-me, s'amagava darrere dels suposats judicis que, sobre mi, hauria formulat privadament el periodista Xavier Batalla, desaparegut el passat mes de desembre. Els morts no poden parlar.
Els vius sí. I no ens impressionen ni pinxos, ni petits Galinsoga.
