Misc 03/06/2014

De príncep d’Espanya a rei pare

i
Joan B. Culla
4 min

Quan, després d’haver-ne tutelat la formació i d’haver-lo tingut dues dècades sota estreta vigilància, el juliol del 1969 Francisco Franco va nomenar finalment Joan Carles de Borbó i Borbó successor seu “ a título de rey ”, no només va forçar el jove príncep a trencar políticament amb el seu pare, el comte de Barcelona, sinó que, per mitjà d’aquell trencament de la legitimitat dinàstica, va fer patent una cosa fonamental: que, un cop desaparegut el Generalísimo, a Espanya hi hauria no pas la restauració de la monarquia històrica destronada el 1931 sinó la instauració d’una monarquia nova, la “ Monarquía del 18 de Julio ”, hereva i continuadora del franquisme i legitimada, com aquest, per la “ Victoria ” en la Guerra Civil.

Per tal que això quedés ben clar, el vèrtex del règim va decidir que el títol de Joan Carles mentre Franco fos viu no seria el tradicional dels hereus de la corona d’Espanya (príncep d’Astúries) sinó un d’inventat de cap i de nou, sense el més mínim antecedent històric: el de “príncep d’Espanya”. Comminat a jurar els Principios Fundamentales del Movimiento, amenaçat sempre pel dret que Franco es reservava de revocar la seva investidura i per les temptacions de la cort d’El Pardo de preferir el cosí Alfons de Borbó Dampierre -casat amb la néta gran del Caudillo-, Joan Carles va viure des del 1969 sota fortíssimes pressions, obligat a semblar una marioneta del franquisme.

Aquesta sensació es va accentuar el juliol del 1973, quan un Franco ja decrèpit va nomenar per primer cop un president del govern, en la persona del fidelíssim Luis Carrero Blanco. Onze anys més jove que el Generalísimo, l’almirall ultrafranquista tenia la clara missió de ser el gos guardià del relleu en la Jefatura del Estado, d’assegurar-se que, quan Joan Carles ascendís al tron, no s’apartaria ni un mil·límetre de l’ortodòxia del règim. Un periodista francès va resumir en una frase brillant l’horitzó de futur que es dibuixava a l’Espanya de la tardor del 1973: “Un rei de palla i un canceller de ferro”.

Aquell 20 de desembre, l’espectacular i truculenta mort de Carrero va infligir un primer cop dur a les previsions dels franquistes, encara que dir-ho sembli retre homenatge a ETA. És el mateix Joan Carles qui ho ha reconegut: fa potser una dècada, tot inaugurant una exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i davant una foto de l’atemptat contra Carrero, li va dir a l’aleshores director de la casa, Josep Ramoneda -que ho ha explicat recentment-: “ Sin esto, ni tu ni yo estaríamos aquí ”. I va afegir, a tall d’aclariment: “ Porque Carrero me hubiera puesto unas condiciones que yo no habría podido aceptar ”.

Així i tot, el nou president, Carlos Arias Navarro, no era gaire més dúctil que el desaparegut almirall, i la dictadura va seguir esforçant-se per marcar el príncep amb el segell del franquisme. La presència de Joan Carles i Sofia al balcó del Palacio de Oriente l’1 d’octubre del 1975, durant la patètica i crepuscular última manifestació de masses del règim, era una hipoteca de plom per al futur regnat. Durant l’hivern del 1975-1976, la frase més amable que la premsa d’esquerres encara clandestina va dedicar al flamant rei era la de “ Juan Carlos, el Breve ”.

Tanmateix, el seu regnat haurà durat 38 anys i mig. Les claus d’aquest èxit contra pronòstic són diverses, i inclouen el record dissuasori de la Guerra Civil, l’existència d’una àmplia classe mitjana desitjosa de llibertat però també d’estabilitat, el suport dels grans poders econòmics, etcètera. Amb tot, el monarca hi ha tingut la seva part de mèrit: l’encert de deixar-se aconsellar per Torcuato Fernández-Miranda, el de saber-se servir d’Adolfo Suárez... i molt principalment el 23-F. Fos quin fos el seu paper real, el que compta és que Joan Carles va aparèixer davant una immensa majoria de l’opinió pública com qui havia parat el cop militar, havia desautoritzat Armada, havia disciplinat els generals sediciosos i havia salvat la fràgil democràcia.

Relegitimat per l’ensurt colpista del febrer del 1981 i per la seva plàcida convivència amb catorze anys de governs socialistes, el regnat de Joan Carles I va assolir durant la segona meitat de la dècada dels 80 i al llarg de la següent la plenitud en termes d’imatge i de popularitat, gràcies també al fet que no havia de suportar l’escrutini mediàtic de la premsa britànica als seus royals, per exemple.

Després, amb el nou segle, el crèdit del monarca es va anar esgotant, i un seguit d’escàndols i d’errors (la cacera de Botswana, la princesa Corinna, el cas Urdangarin...), inserits en el marc més ampli d’una crisi general del sistema polític espanyol inaugurat el 1977 (partits, Constitució, articulació territorial, estat del benestar, etcètera), han desembocat en el tanmateix sorprenent anunci d’abdicació d’ahir. Segurament, un canvi amb la pretensió que tot continuï igual.

Però no serà fàcil que sigui així, perquè no som a Bèlgica ni als Països Baixos. Entre les moltes incògnites a resoldre hi ha la del títol, el rol i l’estatus del fins ara monarca i de la seva esposa. ¿Seran el rei pare i la reina mare? ¿El rei i la reina emèrits? No, no és que es tracti de qüestions gaire importants, però són simptomàtiques de la proverbial imprevisió espanyola, i/o de la precipitació amb què s’ha decidit activar el mecanisme successori.

stats