El problema de Felip VI
Fins no fa gaire, si en un espai d’opinió (tertúlia, debat, article...) algú feia referència a la “crisi del règim del 78”, al deteriorament o al desprestigi creixent de les seves institucions bàsiques, automàticament molts el tenien per un demagog separatista, per un irresponsable antisistema que ho volia fer saltar tot pels aires. Avui, respectades persones d’ordre, ferms defensors de l’statu quo, admeten sense embuts que estem davant d’una crisi institucional comparable a les de 1868 o 1931, si bé amb el desenllaç encara per escriure.
En relació al Catorze d’Abril, els esdeveniments d’aquest agost de 2020 sí que presenten alguns paral·lelismes curiosos. Per exemple, entre els missatges de comiat d’Alfons XIII i de Joan Carles I, dos textos d’extensió semblant (menys de dues-centes paraules) amb una música molt similar. “Procuré siempre servir a España, puesto el único afán en el interés público...”, deia en Cametes; “Con el mismo afán de servicio a España que inspiró mi reinado...”, comença l’emèrit. “También quiero cumplir ahora el deber que me dicta el amor de la Patria”, assegurava l’avi per justificar la seva marxa; “Siempre he querido lo mejor para España y para la Corona”, s’acomiada el net. Val a dir que els redactors de la carta de 1931 van ser més agosarats: Alfons hi admetia: “No tengo el amor de mi pueblo” i que “un rey puede equivocarse y sin duda erré yo alguna vez”; Joan Carles només al·ludeix a “ciertos acontecimientos pasados de mi vida privada”, sense ni qualificar-los d’errors ni expressar cap mena de penediment.
Això, 89 anys després, ja il·lustra la poca traça amb què la Zarzuela -i la Moncloa- han gestionat l’escapada reial des dels punts de vista polític i mediàtic. Però el problema de fons no és aquest. Allò que amenaça a mitjà termini la continuïtat de la monarquia borbònica a Espanya no és si l’anterior monarca gaudeix d’un exili de luxe al Carib, al golf Pèrsic o als antípodes, ni tan sols si el fiscal suís el farà comparèixer o el processarà (amb la Fiscalia espanyola no cal comptar-hi). L’autèntic maldecap de Felip VI hauria de ser que la monarquia ha esdevingut de nou una qüestió divisiva entre els espanyols.
Fins al 1936 hi hagué a la Pell de Brau dues grans qüestions que dividien i enfrontaven l’opinió: el binomi clericalisme/anticlericalisme i el binomi monarquia/república. A partir del 1977, aquests dos temes de confrontació van desaparèixer de l’escena pública i del debat polític: ningú abominava dels capellans ni sostenia la necessitat de cremar esglésies; ningú, tampoc -vaja, cap segment significatiu de la societat-, feia bandera de la instauració d’una república. Sota la púdica etiqueta de joancarlistes, tota la classe política sorgida de la Transició i, darrere d’ella, el conjunt de la ciutadania, es van acomodar a la monarquia postfranquista democratitzada i van considerar el 23-F un cabalós Jordà que netejava tots els pecats d’origen.
Un exemple entre mil possibles. El 2005, arran del trentè aniversari de la pujada al tron de Joan Carles I, tant el líder d’Izquierda Unida, Gaspar Llamazares, com l’alcaldessa de Còrdova, Rosa Aguilar (de la mateixa sigla), no van regatejar els elogis al capteniment i al paper públic del monarca, al qual l’alcaldessa qualificava tòpicament com “el mejor embajador de España” (revista España Real, núm. 27, pàg. 22 i 45).
Avui, l’anticlericalisme continua absent de l’escenari, encara que alguns conreadors del conte de la llàgrima sostinguin que les crítiques del govern Torra al cardenal Omella són un atac contra l’Església digne de Lerroux o de Ferrer i Guàrdia. En canvi, el sentiment antimonàrquic ha tornat a aflorar amb força. És evident que, a hores d’ara, Alberto Garzón no diu sobre Joan Carles el mateix que deia fa quinze anys el seu predecessor Llamazares. I que el nou actor anomenat Podem no renunciarà a capitalitzar la lògica indignació ciutadana davant el degoteig de detalls sobre la fuga/exili/inici de vacances de l’encara rei emèrit. I sí, la cúpula del PSOE defensa la monarquia en orden cerrado; però per sota de la Moncloa i de Ferraz hi ha milers d’alcaldes, desenes de milers de regidors, centenars de milers de militants socialistes que no ho tindran fàcil -molts, ni tan sols voldran- per rebutjar les mocions que demanin la retirada de retrats oficials, medalles i nomenaments de fill adoptiu, el canvi de nom de carrers i places... El xup-xup antijoancarlista està assegurat durant temps.
De fet, doncs, només defensen incondicionalment Joan Carles i la monarquia la dreta i l’extrema dreta: el Partit Popular, Ciutadans i Vox. Els de Santiago Abascal estan disposats a defensar-la si cal a cops de puny, sense adonar-se que és el pitjor servei que li poden prestar; si necessita aquests paladins, el regnat de Felip VI haurà entrat en temps de descompte.
Hi ha un refrany existent en diverses cultures, i que fa: “El peix comença a podrir-se pel cap”.
