Publicitat
Publicitat

Els reptes de l'espanyolisme

Comprensiblement absorbits, des del 25-N, per l'anàlisi dels decebedors resultats de Convergència, de l'espectacular rebot d'Esquerra, de la consolidació d'Iniciativa o de l'estrena parlamentària de la CUP, tal vegada hem dedicat menys atenció de la que es mereixia al comportament electoral de les forces espanyolistes, a la relació entre elles i a les perspectives que se'ls presenten de cara a la consulta autodeterminista del 2014. Perquè si aquesta consulta resulta crucial per als que volen la independència, ho és tant o més per als que la rebutgen.

Abans, però, d'examinar l'espanyolisme -o l'unionisme- a la Catalunya d'avui cal resoldre un problema de fronteres: ¿forma part o no el PSC d'aquest espai polític? Davant la passada contesa electoral, el partit va arborar una problemàtica tercera via federalista i, en el debat d'investidura d'Artur Mas, Pere Navarro va anunciar l'abstenció sistemàtica del PSC per tal de no obstaculitzar els preparatius de la consulta.

Tanmateix, les pressions sobre el carrer Nicaragua (les del PSOE, les de Carme Chacón i els seus supporters locals, les de determinats poders econòmics…) són intenses, i aquesta mateixa setmana la direcció socialista ja ha anunciat l'abandó del neutralisme per insinuar una oposició bel·ligerant a la dinàmica sobiranista. Com de bel·ligerant? Això no se sap; però resulta notori que si l'actual cúpula instal·la el PSC dins la cleda unionista (la consulta és il·legal i no es pot fer, una Catalunya estat és l'apocalipsi…), no seran pocs els quadres i militants que marxaran, ja sigui cap a la Nova Esquerra Catalana d'Ernest Maragall, cap a altres opcions polítiques, o cap a casa.

Deixem, doncs, el PSC incòmodament situat al llindar de l'espanyolisme, però de moment per la banda de fora, i fixem-nos en les forces domiciliades a la banda de dins. Aquestes són dues, si bé de característiques molt diferents: el Partit Popular català i Ciutadans.

Per molt que un diari barceloní titulés "El PP obté els millors resultats de la història", la veritat és que el 25-N va ser, per a les tropes d'Alícia Sánchez-Camacho, un rotund fiasco. En la campanya electoral amb més tensió identitària des dels dies de Solidaritat Catalana (el 1907), el partit que governa Espanya amb majoria absoluta i que va sempre embolcallat amb la bandera roja y gualda , que va exhibir en els seus mítings el suport del govern Rajoy en pes, que es presentava com l'irreductible baluard antiseparatista, va aconseguir tot just guanyar un escarit diputat. En un context de radicalització de CiU, d'ensulsiada del PSC i de participació molt a l'alça, el partit espanyol per excel·lència va pujar amb prou feines 6 dècimes de punt i, amb el 12,97% dels vots, va restar a una distància sideral del 22,8% obtingut per Piqué a les generals del 2000, fins i tot per sota de l'esforçat 13,08% assolit per Vidal-Quadras a les catalanes del 1995.

Per contra, Ciutadans, un partit amb tan sols 6 anys, sense ministres ni, de fet, cap càrrec institucional fora de Catalunya i un pressupost de campanya irrisori en comparació amb el del PP, aconseguia triplicar vots i escons, i s'erigia en la força emergent de l'espanyolisme. Per què? A parer meu, per almenys tres raons: oferir un unionisme químicament pur, net de passades connivències amb CiU (sense Enrics Millos ni Majestics, vaja) i lliure del risc que ordres provinents de Madrid l'obliguin en un futur a recaure-hi; defensar la unitat d'Espanya sense adherències carques (a propòsit del matrimoni gai, o de l'avortament, o de la relació amb l'Església…), fins i tot amb uns tocs progres que li han permès atraure moltíssims vots socialistes incapaços de passar-se al PP; i, en aquesta mateixa línia, projectar una imatge de partit gairebé antisistema, implacable contra la corrupció, severíssim davant la partitocràcia i els privilegis dels polítics, etcètera.

Així doncs, la situació és ben paradoxal. Fins i tot en l'actual escenari dominat pel pols sobiranisme-unionisme, el PP català segueix patint aquell llast que el frena des de fa tres dècades i mitja: la condició de sucursal, la indissimulable subordinació als designis de Madrid (com s'ha tornat a veure amb la llei Wert), la manca de llibertat de maniobra. I el pitjor és que res en l'horitzó no fa preveure que això pugui canviar; en la probable escalada de la tensió institucional dels pròxims mesos, Sánchez-Camacho i els seus seguiran sent simples peons locals del govern Rajoy, la voz de su amo , sense cap capacitat d'aplicar una estratègia pròpia.

En canvi, l'espanyolisme en ascens el representa Ciutadans, un partit d'estricta obediència catalana que, a més, ha resistit sense parpellejar la competència centralista de la UPyD de Rosa Díez. ¿Significa això que els d'Albert Rivera seran uns adversaris menys temibles de la consulta sobiranista? Segurament ho seran més, però això demostra que fins i tot aquells que ho neguen proven que Catalunya és un país diferent.

Riure, malgrat tot