Publicitat
Publicitat

En contra de la cadena perpètua

Dijous passat es debatia al Congrés de Diputats l’enduriment de la cadena perpètua incloent-hi més supòsits (PP) i restringint les possibilitats de revisar-la (Ciutadans). Tot plegat, símptoma d’una manera de legislar molt criticable.

En primer lloc, perquè no és cert que els països europeus prevegin una cadena perpètua com la regulada a Espanya, ni que el Tribunal Europeu de Drets Humans l’avali. A Europa se’n preveu la revisió al cap de deu anys (Suècia), al cap de dotze (Anglaterra), al cap de quinze (Alemanya) o al cap de divuit (França). Espanya preveu una possible revisió al cap de 25 anys com a regla general, al cap de 30 en casos de comissió d’altres delictes i... fins als 35 anys per casos de terrorisme! És a dir, ens situem molt per sobre de la mitjana europea del període mínim de compliment (19 anys) i per sobre de països del tarannà d’Albània, Rússia i Turquia, que preveuen la revisió al cap de 25 anys. Ni l’Estatut de Roma preveu períodes de revisió tan elevats per delictes contra la humanitat. Com ha afirmat el Tribunal Europeu de Drets Humans, establir un període tan llarg de revisió no proporciona una perspectiva realista de posada en llibertat ( right of hope ) i vulneraria la dignitat de la persona i el principi de reinserció (cas Vinter vs. el Regne Unit).

A més, la regulació espanyola impedeix al condemnat saber si podrà sortir mai en llibertat, ja que el pronòstic favorable de reinserció (ja de per si difícil, sobretot si és de futur) es fonamenta exclusivament sobre el fet comès. El Codi Penal preveu que la decisió es prengui a partir dels “antecedents”, les “circumstàncies del delicte comès” i “les circumstàncies socials i familiars”. Si ens hi fixem, tots aquests aspectes no tenen res a veure amb el futur ni poden ser modificats pel reu durant la seva estada a la presó. És el que permet considerar-la com a veritable cadena perpètua i, per tant, contrària a la jurisprudència del TEDH.

En segon lloc, perquè la cadena perpètua no és necessària. El Consell d’Europa ja ha advertit que aquesta pena només estaria justificada “si és necessària per a la protecció de la societat” (resolució 76(2), de 17 de febrer de 1976). I aquest no és el cas. Espanya és un dels països del Consell d’Europa amb els índexs més baixos de morts violentes. Només 0,64 morts per cada 100.000 habitants. En aquest sentit, és un dels països més segurs d’Europa. A més, durant tot el període més dur de la violència d’ETA, l’Estat no va recórrer a la cadena perpètua, i ho fa precisament ara, quan la banda està a punt de dissoldre’s i apareix un altre fenomen, el terrorisme suïcida, davant del qual aquesta mesura no mostra cap utilitat. Però, sobretot, perquè sense presó permanent revisable el Codi Penal espanyol ja disposava -de fet, disposa- del sistema de penes més dur de tota la Unió Europea. La pena de presó pot durar fins als 25 anys pels assassinats, fins als 30 anys en casos de més d’un delicte i fins als 40 en supòsits de morts comeses per terroristes. I es tracta de penes que s’han estat complint a pols, ja que si no hi ha un pronòstic favorable de reinserció, els condemnats les acaben complint íntegrament, és a dir, més enllà fins i tot dels límits que preveu la cadena perpètua.

Finalment, es tracta d’una decisió que es pren en contra de l’opinió unànime dels experts. Més de 100 catedràtics de dret penal de l’estat espanyol -a Espanya hi ha unes 60 facultats de dret- han signat un manifest en contra de la presó permanent, i el Grup d’Estudis de Política Criminal, que reuneix més de 200 professors de dret, jutges i fiscals, també s’hi ha pronunciat en contra. Legislar contra els experts és tan perillós com pretendre construir una central nuclear en contra de l’opinió d’arquitectes i enginyers nuclears.

Per tant, si no és necessària ateses les dades criminològiques, si és contrària a l’opinió unànime dels experts, si vulnera els estàndards internacionals, per què la defensen? Doncs perquè ja fa temps que han deixat de legislar penalment de manera racional. En la cursa per posicionar-se com a primera força política, el PP i Ciutadans utilitzen el dolor d’una víctima, instrumentalitzant-la per treure’n un rèdit exclusivament electoral. És el que el criminòleg anglès Anthony Bottoms anomenava populist punitiveness (populisme punitiu). I això és d’una enorme irresponsabilitat, ja que si assumís el discurs venjatiu de les víctimes i ignorés la racionalitat de les lleis, l’estat espanyol faria un pas enrere de segles en termes democràtics.

Etiquetes