Neofalangisme colonial o Via Balear

Torna setembre carregat de mals presagis: la crisi i les retallades a mida dels banquers, el rècord turístic que no surt a compte a la gent corrent, el desastre a l'educació, els joves que han de marxar, el menyspreu cap a la cultura i el país, les maneres cada cop més grolleres i antidemocràtiques dels que manen. L'aire és d'un gris déjà vu que porta a la desmoralització ciutadana. També hi ha bones notícies: la cadena humana contra els eurofems a Son Reus, la protesta contra les prospeccions petrolíferes a la mar d'Eivissa, l'espectacular moviment assembleari que ha organitzat la vaga indefinida a l'ensenyament. Però sospito que el mal és molt més profund. L'altre dia, Carles Capdevila elogiava el valor de dubtar en públic davant l'auge dels fanatismes. Fent-li cas, considero que potser estem reaccionant col·lectivament de manera necessària, però també insuficient i instintiva a l' in crescendo d'agressions del neofalangisme colonial. Un cas cridaner és el de la vaga d'educació. Els objectius són la restauració de drets i recursos perduts, però no es veu per enlloc en què millorarien les oportunitats d'èxit d'un alumnat que fracassa com ningú a tot l'Estat. ¿No hauria arribat l'hora de fer una proposta alternativa en positiu sobre l'imprescindible acord social i institucional per una educació de qualitat? Inspirant-nos en qui se n'ha sortit bé a fora (Canadà, Finlàndia), no faria gens de mal tocar peces com la formació inicial i permanent del professorat, la democratització dels òrgans de direcció dels centres perquè siguin elegits per la seva comunitat escolar o l'afavoriment de l'autonomia real d'escoles i instituts perquè intentar millorar sigui més senzill que anar tirant sense fixar-se en l'alumnat. Contrasta molt l'excepcionalitat i contundència de la protesta amb l'esquifidesa de les demandes. Ja que ens hi havíem de posar, per què no plantejar una alternativa global, innovadora i democràtica que posés el professorat més preparat al davant de la protecció del drets de l'alumnat a ser educats amb dignitat? A Finlàndia diuen que els joves són el tresor del país. Aquí sembla que ho deixem per a una altra ocasió.

No sé si això té a veure amb el nostre caràcter insular i a l'ADN que gastem. Ho ben dubto. L'11 de setembre els nostres germans catalans van donar al món un exemple d'esperança i mobilització en positiu amb una proposta fins fa poc impensable. L'èxit massiu palesa que són una societat viva, capaç de pensar i reorientar les prioritats col·lectives. Ens hauria de servir de mirall: alçant un poc la mirada, podríem repensar qui som i cap a on anem com a societat, buscant punts d'encontre transversals engrescadors capaços d'aplegar les energies cíviques més conscients. Potser és l'hora de cavil·lar junts com hauria de ser la Via Balear per superar el neofalangisme regnant. Perquè sabem que un simple canvi de govern el 2015 no bastarà. Vull dir, no aturarà per si sol la decadència irreversible del model colonial, consumista, de tot turisme i màxim ciment que ens escanya.

Per obrir boca, se m'ocorren cinc preguntes rellevants que haurien de ser d'interès general. D'entrada, com és possible que hàgim passat de ser la primera regió d'Espanya en renda a la setena en menys de 10 anys? Potser ja no surt tan a compte fiar-ho tot a un turisme que cada cop dóna menys de menjar a la gent. Som tots iguals davant la crisi o n'hi ha de més iguals que els altres? El cert és que la desigualtat creix, el saqueig de les finances públiques continua i els favors als grossos són massa insultants. Podem continuar encimentant el territori indefinidament? Abandonar el camp, menysprear la indústria i la recerca, cremar el territori com uns hooligans no ens pot omplir d'orgull. Volem ser nosaltres o permetrem que acabin la feina del 1715 i el 1939? Ens agrada ser qui som, d'Alaior a la Mola, de Santa Eulària a Palma. Volem respecte nacional i una democràcia viva, ser un sol poble, culte, obert i preparat. I sobretot: Quin futur adobem per als joves? Cap psicòleg social no recomanaria l'emigració forçada per als més preparats, el consumisme i l'empastillament per a la resta. Harald Welzer ha escrit que la majoria de gent, fins i tot en situacions extremes com la participació en assassinats massius, decideix no pas en funció del millor argument racional, sinó en termes d'oportunitat enmig de les condicions socials en què es troba. Tenim pressa. Fem Via Balear ja si volem evitar l'impensable.