CABARET POP

Adeu, Andreu

El fill preferit de la reina Elisabet abandona els seus deures reials i s’encamina a un ostracisme que podria tenir algunes víctimes col·laterals

Quan es diu que la reina Elisabet II d’Anglaterra és una reina premium no és gratuït. A banda de certes virtuts que l’han convertit en una de les monarques més ben valorades d’Europa, compta amb un valor afegit que ara ha quedat més clar que mai: aprèn dels errors. Si quan va morir Lady Di es va mostrar insensiblement aliena al clam popular que li exigia un gest d’homenatge a la difunta princesa i allò va fer tremolar el seu lideratge i la mateixa Corona, ara ha sabut escoltar el poble i no posar en un compromís la institució a la qual ha dedicat 67 anys consecutius de regnat.

Tant és així que als 93 anys ha hagut de prendre la que és possiblement la decisió més difícil que se li ha plantejat en el seu dilatat regnat: fer fora de la família reial el seu fill preferit, el príncep Andreu. No escoltar el poble en aquest cas hauria pogut ser una estocada letal per a la monarquia. Encara que potser no l’hauria rebut ella. L’ombra allargada de la indulgència amb el duc de York s’hauria acabat emportant per davant Carles o, si no, Guillem.

Assetjat per l’escàndol que el relaciona amb la corrupció de menors orquestrada pel seu difunt amic i magnat Jeffrey Epstein -que va aparèixer penjat a la presó-, Andreu ha concedit una entrevista aquesta setmana a la BBC. Ell -que no té ni idea de res relatiu al carrer- va creure que aquest gest el faria semblar un home honrat i li solucionaria la papereta. Pobre il·lús. Amb les contradiccions en què va caure, assenyalades a l’instant a Twitter i l’endemà al matí pels diaris, l’únic que va aconseguir va ser embrutar la institució que tant li ha ofert i enfervorir uns ànims socials que al final l’han acabat devorant. Ell es va posar al peu dels cavalls i ell ha acabat trepitjat. Vint-i-quatre hores després de l’entrevista començava el seu exili, que no sabem fins on el portarà, quant li costarà ni a qui arrossegarà. Però anem per parts.

Buckingham -potser per pietat maternal- ha fet veure que ha estat ell qui, per no macular la institució, ha demanat apartar-se’n orgànicament i que la reina li ha “donat permís” per fer-ho. La veritat és que aquesta explicació no cola, perquè els britànics tenen molt clar que el seu príncep Andreu no és precisament un home d’estat. Si tan responsable fos amb la institució no hauria protagonitzat tants escàndols al llarg de la seva vida. Ni tampoc hauria concedit l’entrevista en qüestió: la manca de transparència era tan evident que l’únic que demostrava és que volia salvar-se a tota costa. No li ha sortit bé. I s’ha quedat a la cuneta.

En teoria -segons el comunicat emès per ell mateix-, el seu “pas enrere en els deures públics” és provisional, però tots sabem que de lliura pública no en cobrarà mai més cap. Entre altres motius perquè hi ha fotos publicades amb la menor amb la qual ell -diu que- no s’ha posat mai al llit. La maquinària de la subtilitat monàrquica no permetia que a les primeres de canvi l’engeguessin lluny i per sempre, ja que això seria pràcticament admetre’n la culpabilitat. Però tot arribarà. De moment diuen que és provisional i d’aquí un temps vindrà el seu fitxatge, per exemple, per una empresa dels EUA. Així són els exilis en business class dels royals que enxampen. Recordeu que Urdangarin va trobar feina a Washington, oi?

Amb el “pas enrere” ha perdut d’entrada 291.580 euros anuals de la família i 23.330 de l’armada. Però tothom sap que això no és el pitjor, ja que amb aquests diners Andreu no es compra ni les recàrregues del cigarret electrònic. Que s’hagi convertit en un empestat oficial l’aparta de cop de totes les ombrívoles negociacions amb empreses i governs poc democràtics que l’han convertit en milionari. No en va ningú entén d’on surten els 8,5 milions d’euros de la reforma de la seva casa a Windsor Great Park o els 15,1 que li va costar el seu xalet a Suïssa. Sí, precisament, Suïssa.

El fet d’estar sota la lupa i que cap empresa vulgui cap vinculació amb ell el deixa molt tocat a l’hora de fer negocis com havia estat fent fins ara. Durant deu anys va ser representant especial del Palau de Buckingham. També va treballar per a UK Trade & Investment. Representava els interessos d’empreses britàniques i promocionava el Regne Unit com a destí on invertir per tot el món.

Com recorda la BBC, d’aquells anys en van sorgir polèmiques com que va dinar a Buckingham amb un membre de l’antic règim tunisià, que va ser allotjat per un traficant d’armes libi o que els va aprofitar per vendre una casa d’un parent del president del Kazakhstan. Que s’aprofitava de la seva posició de fillíssim també ho va deixar clar la polèmica generada per la seva ex, Sarah Fergusson, quan la van enxampar venent l’accés a Andreu a un empresari que tenia pressa per fer negocis. Qui voldria aconseguir accés a algú que no té poder per influir en res, no?

Fins ara s’havia escapat de tot, però al final les seves tres suposades cites amb una menor l’han escombrat. A ell i ves a saber si també a les seves filles, Beatriu i Eugènia, que estaven destinades a continuar en el business i que ell sempre havia volgut que acabessin convertides en representants de Buckingham a temps complet. La reina, que tot li havia permès, ara li ha tancat la porta per salvar el seu altre fill, el que tants disgustos li va donar en el passat.

Elisabet II ha exercit el seu càrrec amb una enorme rectitud i la seva monarquia sol ser un exemple reconegut i imitat globalment. Jutjant-ho en perspectiva, però, sembla que potser l’únic error que ha comès la sobirana és no haver criat com tocava els seus fills: s’està demostrant que són el factor que més erosiona la monarquia que tant s’estima. Des de l’ annus horribilis -el 1992- fins ara, les crisis més greus que ha hagut de superar la monarca sempre han portat Windsor com a cognom.