05/05/2018

Avicii, l’èxit que no era tal

4 min
Avicii, l’èxit  que no era tal

Sempre he pensat que els suecs tenen moltes coses a dir. I no ho dic només perquè es van inventar l’Ikea o perquè es van carregar el 1980 la llei sàlica que regia l’accés a cap d’estat. Ho dic més aviat pensant en ABBA (05), que encara aconsegueix motivar-nos a tots tant o més que el twerking quan una festa decau. Des de la seva distància amb la resta del món, Suècia ha demostrat que culturalment no vol ser un país aïllat del mainstream gobal. Això sí, vol participar-hi mantenint un perfil propi. Potser per això aporta personatges a l’escena que no són mers calcs superrossos de les exportacions pop nord-americanes. Artistes amb segell que solen semblar-nos moderns. Senyal que la modernitat és, al cap i a la fi, qüestió de tenir personalitat.

L’últim cas de suec trendy l’han descobert fa poc moltes persones perquè ha mort. Es tracta del malaguanyat Avicii (01), al qual els seus pares li van posar Tim, un nom que ell es va canviar pel de l’infern més profund del budisme quan va saltar a l’escena de la música electrònica. Amb només 22 anys, ja havia tocat el suposat cel treballant amb David Guetta (02) i signant el seu primer gran hit, Levels, que és un himne generacional per als últims mil·lennials i els primers Z. El seu perfeccionisme va fer que passés moltes hores tancat a casa, insistint a crear de manera autodidacta una música pròpia que diferia de la que triomfava a Spotify en aquells moments. Amb aquesta exigència van néixer cançons de la talla de The nights, Hey brother, Waiting for love o Without you. Sempre amb una mica de missatge, no només música per esbravar-se.

Han parlat de la seva gran factura figures llegendàries com Niles Rodgers (03), cantants com Chris Martin (04) o la majoria dels seus companys d’ofici. DJs que normalment estan en guerra freda entre si -són les noves folklòriques...- no es van tallar a l’hora d’aplaudir-lo en un documental - Avicii: True stories, disponible a Netflix- gravat quan Avicii ja era una gran estrella i semblava que tenia molt camí per recórrer.

El talent no és suficient

Veient el documental queda clar que tenir talent no és garantia de res. I aquest va ser el problema del suec, que tot apunta que serà recordat com un dels grans compositors de la música del nou segle. Un gran compositor que per poder formar part de la seva indústria havia de fer molt més que compondre. Va començar a punxar amb els seus primers temes i ja no va tornar a passar per casa. Cada vegada que feia un hit global, li plovien més i millors ofertes d’arreu del món per treballar i aconseguir la fama que li permetria que la gent posteriorment fes cas a les seves composicions, que és el màxim interès -presumiblement- d’un compositor. Una espiral que al final se’l va empassar. Només cal fixar-se que en un sol any va arribar a actuar fins a 320 vegades. Tenia tot el talent per fer grans cançons però era absolutament vulnerable al seu sistema de comercialització. I al final sembla que va pagar la factura més cara.

Durant les seves interminables gires, ho explica ell al film, diu que va començar a beure per vèncer la timidesa. Definitivament, allò no era el que li agradava i va decidir fer-ho més fàcil amb un parell de copes. Poc temps després s’havia convertit en un addicte que amb menys de 25 anys ja havia estat hospitalitzat diversos cops per pancreatitis agudes i acabaria sense vesícula ni apèndix. Tocs d’alarma als quals s’enfrontava medicant-se durament per seguir complint amb una agenda infernal que ningú del seu seguici de suposats amics -mànager inclòs- ajudava a fer més lleugera, cosa que no resulta gaire estranya perquè tots vivien d’esprémer el potent artista i, de passada, la fràgil persona.

La seva mort, el 20 d’abril, va commocionar els més joves d’arreu del planeta, potser perquè eren ells els més conscients que les seves cançons eren un referent de l’EDM -l’ electronic dance music - perquè les havien ballat en els festivals més massius. Avicii ha deixat enrere cançons que seran clàssics, un patrimoni de més de 70 milions d’euros i una llarga corrua de notícies que ja veurem quan duren sobre la causa de la seva mort.

La família no ho nega

De moment, la seva família no ha desmentit les informacions sobre un suïcidi. En un comunicat aquesta setmana han dit que pensava “molt sobre el sentit de les coses, la vida, la felicitat”, que “ja no tenia més forces” i que “volia trobar la pau”. “Era una ànima fràgil interessada en qüestions existencials, un perfeccionista que treballava a un ritme molt alt que el va portar a tenir moltíssim estrès. No estava fet per a la maquinària en què es trobava, era un noi tendre que estimava els seus seguidors”, han afegit.

Potser no ho han volgut negar perquè quedi constància davant dels seus joveníssims seguidors que la felicitat no és el que sol semblar que és en l’època en què tot es mesura amb milions, ja siguin de likes, d’espectadors o de dòlars. El DJ havia plegat i es dedicava a compondre quan va morir. Va fer una última actuació a l’Ushuaïa d’Eivissa el 2016 i des de llavors es va apartar de tot el que li feia mal. S’havia desintoxicat i això l’havia ajudat a tenir la discretíssima nòvia que tenia. Ell mateix havia explicat que gràcies al fet d’anar sobri a una festa la va poder conèixer. Havia donat milions a la beneficència sense explicar-ho a ningú i havia trencat amb tots els que abusaven de la seva bondat. Per a ell va ser massa tard. Potser a alguns dels seus fans la història els servirà per relativitzar -i molt- el significat que Instagram els ha dit que té la paraula èxit.

stats