31/03/2018

Falcó, Vargas Llosa i la moda que ve

4 min
Falcó, Vargas Llosa  i la moda que ve

Aquesta setmana estava trist i content alhora. Com si fos de Parlem, Hablemos, que com que són equidistants deuen riure i plorar al mateix temps mentre miren les notícies aquests dies. En el meu cas, però, la trista alegria que sentia era per motius infinitament més frívols, ja que només tenia a veure amb el nou director creatiu que la firma Louis Vuitton ha elegit per a la seva línia masculina.

L’afortunat és Virgil Abloh, que triomfa des de fa temps creant amb Kanye West per a la firma del raper, Yeezy, i que va crear la seva marca de roba, Off-White, el 2012, amb un èxit rotund de connexió amb els més joves. Potser per això, han volgut quedar-se’l a Vuitton, on a ningú se li escapa que el target que adora Abloh serà el que consumirà luxe en el futur.

Fill d’una família d’immigrants ghanesos que van marxar a buscar-se la vida als EUA, Abloh és la sublimació del que tothom diu -però no tots s’acaben de creure-: que no cal venir de casa bona per triomfar en el fashion business. Això era el que m’alegrava aquesta setmana, que fos algú que ve de baix de tot i que ha treballat com ningú qui arriba a l’Olimp de la moda. Però, per sobre de tot, el que més em motivava era que el seu esforç previ no hagués passat només per haver-se mirat moltes edicions de la revista Vogue, sinó per haver estudiat enginyeria a la Universitat de Wisconsin i un màster d’arquitectura a l’Institut de Tecnologia d’Illinois. És a dir, per haver arribat a la primera divisió seguint un camí propi i amb criteri i no limitant-se a la imitació low cost de les carreres formatives habituals.

També m’alegrava molt que amb Abloh arribi inevitablement al món del luxe masculí una manera diferent d’entendre la moda actual, més propera estèticament als suburbis conflictius de les grans ciutats que a l’alta costura de les passarel·les europees. Un nou model que fuig de teixits impossibles de compaginar amb un viatge en metro o de patrons incompatibles amb estar assegut vuit hores davant d’un ordinador. Aquesta és la principal revolució que pot representar Abloh.

El que m’entristia una mica era pensar que l’actualització que pot encarnar el fitxatge per a Vuitton no acabi pecant d’oportunista i es converteixi únicament en una excusa per vendre dessuadores a preus astronòmics. Abloh ja ha dit al New York Times : “La meva musa sempre ha sigut el que la gent realment vesteix. Estic entusiasmat per fer una versió luxosa d’això”. Esperem que això no signifiqui fer roba de swaggers però amb més bons acabats. Tant de bo aconsegueixi sintetitzar l’essència del carrer i la del luxe i les sàpiga barrejar. I no estic parlant de la paròdia de fer una versió de neoprè de la cort de Lluís XVI. Estic parlant d’alguna cosa completament útil que al mateix temps sigui evocadora.

Potser sembla agosarat a hores d’ara, però crec que l’elecció d’aquesta icona de l’ streetwear per al seu nou lloc acabarà sent tan rellevant d’aquí uns anys com Coco Chanel alliberant la dona de cotilles o Saint Laurent dedicant-se entusiastament al prêt-à-porter. Va començar Demna Gvasalia a Balenciaga i ha sigut tot un èxit. Que ara ho faci Vuitton, però, és el salconduit definitiu per a les altres firmes. Quines ganes de veure les catifes vermelles del futur si tot continua així. Sobretot les d’home, que sempre són tan avorrides.

Tot queda a casa

Una innovació menys afortunada l’han intentat aquesta setmana a Vanity Fair, on han decidit que Tamara Falcó entrevistés Mario Vargas Llosa, el nòvio de la seva mare. De la seva entrevista en destaquen alguns hits que crec que s’haurien de convertir en temari a estudiar a les facultats de periodisme. Un dels moments estel·lars té lloc quan Falcó parla amb Vargas sobre la seva incursió a la política. “Tots et van donar suport ...”, li comenta ella al Nobel, que no pot defugir la realitat i acaba contestant: “Bé, tots no perquè vaig perdre les eleccions”.

La jove musa de l’¡Hola! també li pregunta a la icona de l’unionisme espanyol si era gaire liberal quan era jove. Una afirmació davant la qual Vargas reacciona com si no hagués passat res amb un descriptiu: “Jo no era liberal de jove. Jo de jove era comunista, era marxista”. Posteriorment el desastre es perpetua i Falcó intenta esbrinar com va viure l’escriptor la revolució del 68 a París. “En realitat jo no la vaig viure a París perquè ja no estava a França”, explica Vargas després d’intentar recol·locar els seus xacres i de recollir la seva dignitat de terra per haver-se sotmès a aquest joc multipromocional.

Tot i que aquestes patinades són molt cridaneres a mi m’agrada el que hi ha darrere el paripé. Primer, que el Nobel està disposat a fer el que sigui per Preysler. Segon, que tot això és per promocionar un llibre que ha escrit ell sobre com és de meravellós per a la democràcia el liberalisme, cosa que resulta evident que Falcó no entén en tota l’entrevista. De fet, en una rèplica de la conversa resulta evident que ella creu que ser liberal vol dir anar-se’n al llit amb tothom. “Però sí que ets liberal quan ets jove...”, deixa anar.

Em sembla gairebé cruel per part de la seva maremànager abandonar-la davant d’un llibre de Vargas Llosa perquè es prepari l’ entrevista. Pobra Tamara, ningú té pietat d’ella. Ni a casa seva. Estic segur que davant la irònica afirmació que el complement que més porten els mil·lennials és la motxilla de Glovo, ella diria que “¡Qué interesante!” i intentaria comprar-se-la. Això seria la síntesi de com està el panorama, periodistes admirables al carrer i gent sense cap vàlua fent periodisme per comprar-se complements.

stats