Gloria Vanderbilt, la fi d’una època

La moda menja al menjador social de Sant Egidi en els mitjans generalistes. No és d’estranyar, per tant, que quan passen coses importants com la mort de Gloria Vanderbilt hi hagi qui pensi que ha mort una colònia de l’Schlecker aka Clarel. Però no és així: aquell nom que tants cops han llegit als prestatges d’aquesta cadena de drogueries no se’l van inventar uns visionaris del màrqueting per vendre al mainstream una fragància. Se’l va inventar Gloria Vanderbilt, una persona. I no una qualsevol. Ni pels orígens ni per les pròpies gestes: no poques i no menors.

Gloria Vanderbilt tancava els ulls per últim cop dilluns a l’Upper East Side de Nova York després de 95 anys de molta guerra, tant en el pla professional com en el personal. L’enrenou mediaticovital de Vanderbilt va començar quan el seu pare se li va morir quan ella tenia només 18 mesos. Un cas colpidor que es convertiria en serial quan als deu anys començaria una batalla sense treva per la custòdia d’aquella pobra nena rica.

El seu pare, el milionari Reginald Claypoole Vanderbilt -hereu de la família que havia portat el ferrocarril per tots els EUA-, va morir de cirrosi i va deixar en mans de la mare de la Gloria un fons fiduciari de 5 milions de dòlars de l’època perquè el gestionés fins als 21 anys de la nena. Però la mare de la petita Gloria no es va prendre amb rigor l’encàrrec i va decidir gastar-se’l en festes arreu d’Europa acompanyada de la seva germana bessona, Thelma, que llavors era amant del príncep de Gal·les. Aquell escàndol es va acabar en sec quan Gertrude Vanderbilt Whitney, germana del difunt -i fundadora de l’actual Museu Whitney de Nova York-, va portar el cas als tribunals, que van decidir que qui millor vetllaria pels interessos de la Gloria seria la seva tia.

Possiblement així va ser, almenys en l’àmbit financer. Una altra cosa devia ser el terreny afectiu, ja que la Gloria aviat va sortir volant de ca la Gertrude. Als 17 anys ja estava casada. Va contreure matrimoni amb el representant d’artistes de Hollywood Pat DiCicco, que tenia 32 anys i que la va maltractar. Als 21 es casava de nou, amb el director Leopold Stokowski, que li triplicava l’edat i amb qui va tenir dos fills. Entre el 1956 i el 1963 va estar casada amb el director Sidney Lumet, amb qui no va tenir descendència.

Amb el seu quart marit, l’escriptor Wyatt Cooper, amb qui va estar casada fins que ell va morir, va tenir dos fills, Carter i Anderson, un motiu d’alegria que s’acabaria en sec quan el primer se suïcidaria amb 23 anys saltant per la finestra del pis de Manhattan de la seva mare, una brutalitat a la qual ella va assistir personalment.

Aquell nou escàndol va tornar a ser informació d’abast nacional als EUA, on Vanderbilt -a qui havien dedicat fins i tot una sèrie sobre la seva atzarosa infància: Little Gloria... happy at last - mai havia abandonat la fama. No obstant, ella mai es va resignar als tristos designis que li marcaven la vida o el llinatge i sempre va lluitar per ser reconeguda per mèrits propis, sobretot en el terreny professional.

Tot i que va escriure i pintar, en la faceta que va excel·lir va ser en la moda, potser per la bellesa del seu rostre, potser per l’estil innat que li havia concedit criar-se entre la jet set nord-americana i les millors festes de París. El que feia en aquest camp tenia èxit. No només a nivell artístic, sinó també empresarial.

A banda d’una llarga col·lecció de perfums que encara es venen, el cigne que li servia de logo també va fer fortuna brodat en pantalons texans, dels quals en va vendre milions. Els texans amb la signatura de Vanderbilt a la butxaca representaven un salconduit per a les dones del seu mateix estrat social que per fi tenien excusa per posar-se’ls. Tenia 50 anys quan va aconseguir aquest èxit.

Plena d’estil i seguidora no convencional de les modes, el seu perfil propi la va convertir en una icona d’estil atemporal que va enamorar físicament personatges com Howard Hughes o Frank Sinatra. Platònicament, va captivar fotògrafs com Horst P. Horst i Richard Avedon i l’escriptor Truman Capote, que la va convertir en un dels seus cignes -l’últim que quedava amb vida, per cert- al costat d’altres figures de la jet com Marella Agnelli o Lee Radziwill, mortes al febrer, que protagonitzaven habitualment les seves cròniques de societat.

Amb Vanderbilt acaba definitivament una època. La dels famosos per se, que confirmaven la seva fama només amb la fascinació que generaven a l’entrar en una sala o amb la serenitat de quan miraven a càmera. Ens quedem cada cop més orfes. Devastats entre futbolistes - de cuyas bodas no quiero acordarme - i oligarques russos que compren les ruïnes de la difunta aristocràcia europea per folrar-les d’oripell.

Es veu que Vanderbilt, la setmana abans de morir i sentenciada pel càncer d’estómac que patia, no parava de demanar al seu fill Anderson que li posés un vídeo de YouTube de Peggy Lee interpretant Is that all there is? “Si això és tot el que hi ha, amics, seguim ballant / Beguem i ballem / Si això és tot el que hi ha”, diu la cançó. Com deia, hi ha persones que amb molt poc deixen clar per què són una llegenda d’això tan immaterial que és la fama.