Models reals i divorcis surrealistes

Mentre anem avançant en la desescalada i algunes persones encara diuen allò tant de l’abril que “D’aquesta pandèmia la societat en sortirà molt canviada”, podem observar que tot allò que s’havia ensorrat torna a ser aixecat idènticament o amb una forma diferent però sota els mateixos paràmetres. Podria posar molts exemples de com seguim fil per randa amb tendències del passat, però el més evident són els xous polítics d’aquesta setmana, protagonitzats per Vox, Cayetana Álvarez de Toledo i Pablo Iglesias, que va demostrar molt poca astúcia dient-li “Tanqui al sortir” a Espinosa de los Monteros. De fet, va demostrar gairebé tan poca astúcia com els mateixos de Vox, que es van indignar perquè Iglesias els ha dit que “sembla que tenen ganes de fer un cop d’estat” però que, a posteriori, no han condemnat els cops d’estat i només s’han indignat perquè els hi han dit...

Però val més que parlem d’un camp que sembla que encara es pot salvar: la moda. El número d’abril de Vogue va ajuntar models d’arreu del món en diverses portades per celebrar la diversitat que cada cop més s’imposa en aquest sector. Entre les escollides hi havia l’holandesa Jill Kortleve, una model que fa un temps que és molt anomenada en el sector perquè és una de les més conegudes d’una nova categoria de models, les in between, que en català seria alguna cosa així com les d’entremig.

La notícia hauria de ser positiva, ja que ja tocava que no fossin només dones rosses d’1,80 d’alçada i un cos 90-60-90 les úniques que desfilessin per a les grans firmes. Però permetin-me criticar el punt de partida de tot això. D’entrada perquè a aquestes dones que ara comencen a fer-se un lloc les anomenen in between perquè no s’atreveixen a anomenar-les curvies, que és la categoria on indirectament les engloben: les no normatives. I és que mentalment, per a qui posa els noms, les normatives són les altres, les tradicionals de la indústria. Les que en algun càsting les descarten perquè la 34 els queda justa.

Tot i que és una autèntica alegria que per fi una dona amb 107 centímetres de maluc com Kortleve hagi desfilat per a una firma com Chanel, a aquestes altures de la pel·lícula tenim clar que ella encara és l’anècdota. És trist que a ella i a les seves companyes de tallatge se les anomeni models in between perquè estan entre la 38 i la 42 -com la gran majoria de dones amb qui et pots creuar al carrer-, mentre que a les molt primes no se’ls posa cap cognom i se’ls anomena simplement models. El més lògic i just seria que ningú portés cognoms professionals lligats al seu físic. Però si decidim posar-ne perquè ens ajuden a parlar de la realitat i perquè el seu ofici és eminentment físic, potser que en posem al que és excepcional i no al que és habitual, perquè llavors estem invertint la realitat i, pel camí, provocant seriosos trastorns a molta gent.

Sembla que la moda comença una reconstrucció després de la pandèmia, que ha deixat unes conseqüències en el sector que Anna Oracle Wintour ha qualificat de “catastròfiques”. Estaria bé que la nova indústria aprofités per corregir misèries històriques. Però seria encara millor que ho fes a partir d’una nova mirada i no des de la de sempre, ja que deixaria clar que ho fa per un canvi de mentalitat i no només per interès comercial. Estarem atents a les etiquetes que vagin sorgint, a veure si n’hi ha alguna que no sigui súbdita del màrqueting.

Però, més enllà de forats negres intel·lectuals que campen impunes per tants mitjans, aquesta setmana també hem descobert els reptes judicials/sentimentals als quals s’han enfrontat alguns famosos per culpa del coronavirus. Parlo de la separació de l’exbessona Olsen -des que s’operen de manera diferent amb l’Ashley han perdut el bessonatge...- Mary-Kate i Pierre Olivier Sarkozy, germà de l’expresident francès i 17 anys més gran que ella. Es veu que després de cinc anys casats la relació ha mort perquè el banquer va dir-li a Olsen que passarien el confinament amb la mare d’ell; amb la seva ex, Charlotte Bernard, i amb els dos fills que hi va tenir.

Els jutjats, només per a coses urgents

Es veu que l’exestrella infantil -i actual empresària de la moda amb la seva germana exbessona- quan va sentir la proposta de Sarkozy de confinar-se amb totes les dones de la seva vida juntes a la seva mansió dels Hamptons va decidir ipso facto que es divorciava. Segons explica Page Six, Olsen va entendre que evitar aquell Gran Hermano VIP -de debò!- era urgent i va demandar. Però els jutjats de Nova York, en plena crisi sanitària, no estaven oberts per a habitants de mansions sobrepoblades i l’hi van denegar.

Finalment, un cop arribats a la nova normalitat novaiorquesa, la justícia ha declarat Sarkozy i Olsen exmarit i exmuller. Per fi, la llei li ha reconegut a ella el seu dret fonamental a no haver de compartir mansió, cosa que li pot ser útil de cara al rebrot que aviat acabarà provocant Donald Trump als EUA. En realitat, penso que el jutge li ha facilitat el divorci no per evitar-li que convisqués amb la pobra Bernard sinó per evitar que convisqués amb l’ego de Sarkozy, que segur que costa més de portar que no pas la pobra ex, amb la qual segur que haurien acabat anant a caminar juntes de 20 a 23 hores per criticar-lo.

I, per acabar, un altre drama que mescla celebritats amb coronavirus. El fill/no-fill de Julio Iglesias, Javier Santos, segueix sense ser reconegut legalment com a descendent del tanorèxic intèrpret de Hey! després de 40 anys de lluita judicial. Actualment Santos és fill només genètic d’Iglesias perquè els jutges han donat per bona la prova genètica però per perdut el judici. A l’ Abc, el seu actual advocat ha dit que han explicat la seva situació a l’OMS perquè creuen que la ciència ha de prevaldre sempre als tecnicismes legals. A l’OMS, en plena pandèmia global, li expliquen que Julio Iglesias té un fill no reconegut. Quan ho llegia, no m’ho podia creure i pensava que quins eixelebrats. Després vaig pensar que potser els havien dit que els fills secrets d’Iglesias podrien acabar sent una nova pandèmia imprevisible. Llavors ja em va semblar just.