19/10/2019

Ralph Lauren no és un polo (és un home)

4 min
Ralph Lauren no és un polo  (és un home)

Sovint, quan alguna marca de moda té bastant d’impacte per algun producte en concret, associem la firma només a l’article en qüestió, pensant que és el millor que té per oferir. Tot i això, el producte que fa que les marques siguin més mainstream no sol ser el millor, sinó que de vegades és el pitjor que han fabricat en termes creatius. Aquest cas és el de Ralph Lauren (01), que abans que una marca de roba famosa pels seus polos era -i és!- una persona. Concretament, un senyor de 80 anys al qual molts podrien confondre amb Tommy Hilfiger i que té una carrera dins del món de la moda digna d’admirar per tots els reptes assolits, tant qualitatius com quantitatius. Lauren, que va fer 80 anys dilluns passat, és descrit en la indústria de la moda com l’artífex del que avui en dia es considera l’estil nord-americà. La seva habilitat per barrejar la indumentària informal dels campus universitaris clàssics amb la sastreria tradicional d’arrel britànica ha sigut una mina d’or amb una veta que sembla inesgotable.

Nascut el 1939 en una família jueva de Brooklyn, i després que al pati li fessin molta conya amb el seu cognom real -Lifshitz, si saben anglès entendran per què...-, als 16 anys es va canviar el cognom per Lauren, un exercici de naming que mereixeria una càtedra específica pels èxits que li ha garantit. N’hi ha que diuen que va fer el canvi per comoditat juvenil, però no es pot descartar que ja ho fes amb molta vista, perquè en aquella època ja tenia ben clar el que volia ser de gran: “Milionari”. Un objectiu pel qual ràpidament es va posar mans a l’obra. Després d’un breu període a l’exèrcit, Lauren va convertir-se en venedor de Brooks Brothers, fins que va passar al fabricant de corbates Beau Brummell. El 1967 ja tenia la seva pròpia línia d’aquest complement masculí. Quatre anys després ja havia tret al mercat la seva primera línia de moda femenina. Aviat va instal·lar-se a Rodeo Drive (Beverly Hills), una gran finestra al món des d’on va començar a agafar embranzida el seu imperi de l’elegància sport.

Sense tancar-se mai a cap proposta, Lauren va començar a dissenyar també per a pel·lícules. No feia ni deu anys que existia i ja vestia Robert Redford a la pel·lícula El gran Gatsby. Poc després, el 1977, va vestir Diane Keaton a la pel·lícula Annie Hall. De les catifes vermelles es recorda el vestit rosa xiclet que Gwyneth Paltrow (04) va triar per pujar a buscar l’Oscar per la pel·lícula Shakespeare in love, el 1999.

Però aquests èxits ja gairebé vintage no són mostra d’una glòria passatgera, sinó d’una manera de fer que no ha abandonat. Actualment, per exemple, Lauren ha llançat com a director creatiu de la firma la col·lecció Wear to Work, que revisita el vestuari de la Rachel de Friends, interpretada per Jennifer Aniston en aquesta mítica ficció que enguany ha fet 25 anys.

Encara que la seva peça més mítica és el polo amb un cavall muntat per un jugador de polo al pectoral esquerre -entre altres pijismes brodats -, el seu imperi preppy va molt més enllà, ja que inclou des de roba per a la llar fins a moda per a home, dona, nens, bebès, calçat, perfumeria, rellotgeria i complements. Un marca global que l’ha convertit en una icona prou potent perquè la HBO li dediqui un documental anomenat Ralph Lauren: l’home darrere de la marca, que s’estrenarà el 12 de novembre.

I, com a prova incontestable de tot això, Forbes. La revista l’ha citat en diverses ocasions com un dels homes més rics dels EUA, amb una fortuna de 7.000 milions de dòlars, tal com van publicar el 2018. Tot i això, més enllà de xifres gruixudes, el que resulta més interessant del personatge és que algú que ja ho ha aconseguit tot no s’hagi jubilat d’una indústria que resulta una picadora de carn per a tants professionals. Per ara, ha vestit totes les primeres dames dels EUA, des de Betty Ford fins a Melania Trump. Quantes més en deu voler sumar?

Per cert, parlant d’edat, una altra veterana de l’star system global ha sigut notícia aquesta setmana. La reina Elisabet II (03) no s’ha posat la corona imperial (02) per segon cop en 76 anys de regnat per celebrar l’obertura del Parlament. El motiu? Que ja no té forces per aguantar els més de dos quilos de plata, maragdes, diamants i safirs que inclou l’ornament. I això que fa uns anys li van fer reformes perquè pesés menys sense canviar-li l’aspecte.

L’única reina interessant de l’actualitat va haver de posar-se una altra corona, més light (03), que no la deixés com un ànec de Pequín. La corona de debò la tenia al costat, sobre una taula, mentre presidia la pompa i la faroneria amb què els britànics porten a terme aquest acte. Una ostentació de poder imperial i de litúrgia centenària en què aviat, però, no podran dissimular que la sobirana, de 93 anys, ja no pot assumir ni els requeriments més bàsics del càrrec.

Però no perdem de vista que això serà un problema petit comparat amb els del seu successor. El seu fill Carles (05) i la seva nora Camil·la podran portar una corona imperial de tres pisos i fer un desplegament com el del Carnaval de Rio, però amb això no podran dissimular la manca d’adhesió que generen. I l’adhesió és el mínim que se li pot demanar a un rei, que no revalida el càrrec a les urnes.

stats