Tots som ‘curvies’

M’explicava recentment un bon amic que ha conegut casos de models que s’han desmaiat durant els fittings, que són les proves que les firmes de moda fan a les models amb la roba que hauran de mostrar a la passarel·la al cap d’unes hores o, com a molt, l’endemà. Em deia, a més, que aquesta prova de vestuari només implica caminar una mica i que com a màxim s’allarga una mitja hora. Dos requisits, però, que en vista dels fets deuen ser excessius per a algunes d’aquestes desvalgudes aspirants a tops. Segurament -això ho afegeixo jo- perquè quan arriba la temporada de les Setmanes de la Moda -que van totes seguides- el primer que fan aquestes joves maniquís és deixar de menjar per poder estar millor a la passarel·la.

A la passarel·la i als ulls dels senyors i les senyores que dominen aquesta foguera de les vanitats que sempre ha sigut la moda, a la qual ara, a sobre, s’ha sumat la histèria dels inversors que no tenen cap interès ni pel crepè ni pel cuir ni per la mussolina, i que creuen que el que millor li va a una firma de moda no és la moda sinó un desbordant compte de resultats.

Em resulta proverbial la conversa amb el meu amic per celebrar la reivindicació pública que aquesta setmana han fet a Nova York un grup de models curvies, que és com s’anomena en l’esfera fashion les models que són com les dones normals. Una vintena de models d’aquestes han acaparat mirades en ple Manhattan fent una desfilada-protesta per Times Square vestides només amb llenceria per recordar que tots els cossos són aptes per defensar aquestes peces íntimes a la passarel·la. És a dir, per cridar davant de tot el món que no és obligatori estar liofilitzada per fer goig.

Amb el lema “La veritable passarel·la”, les conegudes com la guerrilla de la llenceria han fet aquesta reivindicació amb els ulls posats directament en la desfilada recent de Victoria’s Secret, la firma de llenceria que enguany va tornar a acaparar titulars arreu del món per la seva marquetiniana presentació de roba interior femenina, en la qual les models es van tornar a passejar per la passarel·la carregades amb les seves habituals ales -a l’estil Carnaval de Rio- penjades a l’esquena. Enguany, com sempre, no n’hi havia ni una que pesés un gram de més. L’únic que canviava entre totes elles -menys una de negra que complia la quota- era el color dels ulls i de les respectives melenes. El càsting va ser novament l’exaltació de la no inclusió. Una vegada més, aquella desfilada amb impacte global transmetia a les joves ments encara en construcció, que són les que més es miren xous com aquest, el missatge més funest: o ets així o no ets digna de ser admirada ni aplaudida.

Per tant, fa molta falta que models de les que no es desmaien reivindiquin el seu lloc. Perquè amb la seva crítica no lluiten pels seus drets particulars o pels d’una minoria oblidada i arraconada, lluiten pel dret de l’àmplia majoria de les dones. Defensen, en definitiva, el dret de la majoria de dones a ser reconegudes i tractades com un igual pel món de la moda i de la seva potentíssima inversió publicitària...

En fi, espero que haver-se passejat pel centre de Nova York amb calcetes i sostenidors per lluir cos, però sobretot salut, tingui un bon impacte en els subconscients de tota aquelles persones -entre les quals hi ha la majoria de consellers delegats del sector...- que vinculen directament una talla que no sigui minúscula amb lletjor. Tant de bo assenyalar públicament la manca de responsabilitat social que algunes firmes de moda practiquen situant dones de ficció a la passarel·la serveixi perquè aquestes empreses, ni que sigui pel seu propi interès, incloguin a les desfilades dones físicament normals.

Tot i això, per ser justos, no hem de desplaçar tota la responsabilitat a les empreses de moda. Perquè que nosaltres considerem bonics tota mena de cossos és el principi a partir del qual les marques començaran a substituir els secalls que ens diuen què ens ha d’agradar la temporada que ve. Si no veuen que el canvi pot tenir un impacte positiu, no crec que el facin mai, sobretot tenint en compte la laxitud legislativa. O sigui, que els primers que hem de fer un reset mental som els espectadors-compradors de tots aquests xous: menys detox amb sucs espremuts en fred de sis euros i més detox intel·lectual. A veure si algú es fa aquest propòsit per a l’any nou...

Per cert, a vegades em plantejo si aquestes desfilades amb tanta parafernàlia adjacent no tenen com a únic sentit amagar la mediocritat creativa d’algunes de les peces que s’hi presenten. És que fan fins i tot concerts mentre apareixen els dissenys... Això és el contrari del que faria qualsevol publicitari que volgués que es fixessin en el seu producte! No?