CABARET POP

Entre l’armilla i la paret

Letícia fa vaga per “casualitat”, Rivera vol viure a La Finca, mor Marella Agnelli... i jo de baixa!

Un petit contratemps -i quan dic petit estic sent literal, ja que feia només uns mil·límetres- m’ha mantingut apartat d’aquesta secció durant un temps. Massa temps si tenim en compte com es mou de ràpid el compàs de la indústria de la frivolitat, que aquí exorcitzem setmanalment. Durant la meva baixa s’ha mort Marella Agnelli (01), Letícia ha fet vaga pel 8-M, Albert Rivera i Malú s’han enamorat, s’ha posat de moda el fachaleco i, fins i tot, se li ha espatllat la rentadora a Manel Filibert de Savoia. Tot un Dragon Khan psicoinformatiu que m’ha arribat a complicar la recuperació. Però me n’he sortit. He fet meva la frase que Lola Flores va dedicar a Rocío Jurado poc abans de morir -“ Eres piedra dura de Chipiona que no se pué aguantá ”- i aquí em tenen, a punt per al proper round. Si noten algun excés, disculpin-me i blame it on Tramadol.

A propòsit de la desaparició de Marella Agnelli, només podem fer que lamentar-nos. El 23 de febrer va traspassar Marella Caracciolo di Castagneto, que amb 92 anys s’emportava tones de glamur i fantasia que van inspirar durant dècades persones de dins i fora d’Itàlia, on ella va néixer i morir. Coneguda principalment per ser la dona del magnat italià Gianni Agnelli (02), propietari de Fiat, Marella va ser molt més que una dona per fer bonic. Filla d’un príncep napolità instal·lat a Florència i d’una nord-americana, va ser educada a Suïssa fins que va decidir estudiar belles arts a París, on es va estar fins que va travessar l’Atlàntic per convertir-se en ajudant de l’aclamat fotògraf Erwin Blumenfeld.

La seva arribada a l’Upper East Side no va ser tampoc menor. Hi va treballar com a fotògrafa però també com a model. Concretament, de Richard Avedon i de Warhol. Dos enamorats del seu llarg coll, que va generar atracció també en Truman Capote, escriptor que li va dedicar textos intensos en alguns dels seus llibres. Més tard va dissenyar roba de la llar i va aconseguir el reconegudíssim premi Resources Council’s Roscoe. Ja de tornada a Itàlia, va treballar com a redactora i fotògrafa per a Conde Nast, al costat del qual no va durar gaire perquè de seguida es va casar -en un castell a Estrasburg i vestida de Balenciaga- amb Agnelli.

S’esvaneix amb la seva mort el més a prop d’una reina que han tingut a Itàlia en l’últim mig segle. Una dona que va fer tot de coses que no tenia cap necessitat de fer, i les va fer totes bé. Una rara avis de l’aristocràcia, i després de la burgesia, que ja amb una edat va acabar sent considerada una gran autoritat del món de la jardineria. Ara comença el drama hereditari. I serà dels grossos. Es calcula que els Agnelli són amos d’un patrimoni de 5.800 milions d’euros. Per cert, a qui posem ara a regnar a Itàlia? Porca miseria!

Potser els seus hereus li podran fer un préstec a Manel Filibert de Saboia, que tot i ser el legatari de l’extint tron italià ha mostrat a les xarxes que se li va espatllar la rentadora i la va haver d’arreglar ell mateix clavant-hi un tornavís (04). Esperem que no faci el mateix amb les herències que van poder evacuar a Suïssa quan es va imposar el seny a Itàlia i els van fer fora del país. ¿Se l’imaginen arreglant un forte-piano del seu besavi Víctor Manuel III amb una forquilla? Jo sí. I després explicant-ho a Instagram. Cada cop és més lamentable la degeneració d’algunes monarquies; per sort, aquesta almenys s’autofinança.

No passa el mateix amb l’espanyola, que encara sufraguem entre tots. Treballin o no. Aquest 8 de març, Dia de la Dones, Letícia, per exemple, no va tenir programat cap acte. Una eventualitat que a molts els va fer pensar que, com que ja era el segon any que passava, potser es tractava d’un clar gest en defensa dels drets de les dones, la meitat del seus súbdits. Però no es preocupin, tot en ordre, Letícia no va fer cap gest per defensar ningú. La Zarzuela va desmentir fulminantment aquesta baixesa i va assegurar que el fet que la reina no treballés era una “casualitat”. Vaga? No!

He de confessar que em resulta megacòmic imaginar Letícia fent una femivaga reial. És un contrasentit de la mida de Marie Kondo (03) dirigint un Primark. En una empresa familiar sense meritocràcia i on s’arrabassen els drets de les dones per llei -sàlica- resultaria molt tragicòmic que algú es proclamés feminista. Però bé, també es veu que hi ha immigrants que voten Vox... Tot està desfet i tot és impossible, com escriuria avui Martí i Pol.

Batecs sota la ‘fatxarmilla’

Potser estaria satisfet el poeta que un polític tan caracteritzat per la confrontació com Albert Rivera hagi trobat un bàlsam en l’amor. Un bàlsam anomenat Malú (05), que ja va tastar la política de prop quan era parella de Gonzalo Miró, fillol de Felipe González. Diuen alguns mitjans que amb el català ja estan buscant llar. Concretament, a La Finca, una urbanització madrilenya amb xalets de fins a 20 milions d’euros. ¿Recorden la polseguera que va aixecar el xalet de Galapagar de Pablo Iglesias? A veure qui es queixa d’aquest èxit immobiliari de Rivera...

Si finalment s’hi instal·len crec que el de la Barceloneta no es podrà resistir més a caure en els encants del fachaleco, que prou que s’ha contingut. Deixant de banda que aquí potser ja n’hauríem de començar a dir fatxarmilla, cal recalcar el mèrit que ha tingut aquest invent, que ha incorporat una cosa nova en la vida de persones molt ràncies, que -en els millors casos- portaven dècades abrigant-se només a base de caixmir i vicunya.

Amb tot, és una pena l’impacte d’aquesta apropiació de l’armilla encoixinadaque han fet els pijos carques, que han deixat els progres precaris sense una peça que els permetia anar calentons a bon preu i que, ara, ja és només un mort al seu armari. Per què no consensuem que és només fatxarmilla quan és d’acabat brillant i farcida de plomes, i progrearmilla quan és mat i de fibres sintètiques? És que jo en tinc una que em vull seguir posant i ara em sento entre l’espasa i la paret. Bé, entre l’armilla i la paret. Com Espanya.