CABARET POP

Anar de dol a la ‘festa franquista’

Els representants democràtics que el govern espanyol va enviar a l’exhumació de Franco es van vestir de negre rigorós per a l’acte, igual que els hereus del dictador

Si no formes part de l’esquerra acomplexada i domesticada per la dreta, és possible que veure sortir el taüt de Franco amb certs honors -i amb 44 anys de retard- per la porta del Valle de los Caídos t’hagi generat una il·lusió relativa. No obstant això, és incontestable que dijous va ser un dia històric per a la democràcia espanyola, que per fi ha aconseguit desposseir del seu lloc d’honor pòstum un dictador que va fer tot el que tenia a les seves mans perquè no poguéssim viure en l’actual règim de llibertats, que, malgrat la seva fragilitat, hi són.

Els més de vint familiars de Franco que van estar presents dijous a la vall de Cuelgamuros -¿ja no cal comprar la terminologia franquista més temps, no?- van fer-hi acte de presència vestits de negre rigorós (01, 02, 03). Un color que tothom sap que mostra tristesa per una pèrdua i respecte al difunt. Sincerament, no em veig amb la capacitat de jutjar ni que hi anessin ni com hi van anar. Com que no tinc cap familiar genocida, mai m’he vist en una situació així i, per tant, no sé què faria si em toqués anar a recollir una mòmia. Així d’entrada, però, puc intuir que no hi hauria anat. Per més que sigui el teu abu -es veu que a casa li deien així...-, si saps que ha estat gairebé 40 anys matant gent potser una mica d’estima li perds, no? En cas de tenir una mínima ètica, esclar.

Però deixant de banda la no dissidència dins del clan Franco, el que m’incomoda del reality show de l’exhumació és que els representants de la democràcia presents hi acudissin vestits de dol, sobretot perquè ens representaven a tots. La ministra de justícia en funcions, Dolores Delgado (04), hi va anar de negre absolut i, entre els dos acompanyants seus, la cosa més allunyada del negre va ser una corbata blau fosc.

Aquesta vestimenta deixa bona mostra de quin és el fons de tota la qüestió i de com està el panorama. Des del meu punt de vista, la fosca posada en escena de Delgado i dels seus alts càrrecs evidencia que els líders democràtics actuals no volen aixecar polèmica quan es tracta de defensar el nostre sistema davant dels que el menyspreen. Que prefereixen no irritar el feixisme i que -ves a saber- fins i tot íntimament pensen: “Potser ens hem passat”.

Anant de negre, els representants del govern espanyol no mostraven cap signe de normalitat en un acte que potser és el més normal de la història de la nostra democràcia. Que a sobre aquests siguin socialistes resulta especialment desolador, ja que demostra com està d’acomplexada l’ esquerra. No era dia de compungiment per a un demòcrata: era un dia de normalitat absoluta. De fet, els opinadors que qualificaven el dia per les teles espanyoles deixaven constància de com està de malament l’Estat, ja que donaven per bo que una cosa tan normal com no honorar un dictador en democràcia aquí és especial: una espècie de privilegi.

Que els representants públics triessin el negre parla molt de com estan les coses portes endins -i ments endins!- i no genera cap tranquil·litat respecte a la feina que hi ha pendent en matèria de desfranquitzar l’Estat. No calia anar de vermell, perquè el triomf de dijous no era d’una part. Era de tots. De tot el pantone, van triar el pitjor, el dels hereus del règim. Diuen que a vegades una imatge val més que mil paraules. Tant de bo en aquest cas no fos veritat.

Uns que sí que es van preocupar molt de no mostrar cap proximitat amb la mòmia van ser els reis emèrits. Tal com publicava ¡Hola! divendres, el matrimoni que mai van junts enlloc casualment van dinar plegats dijous en un restaurant del centre de Madrid. Concretament, en un bistrot situat ni més ni menys que a Chueca! No em diran vostès que no són persones cosmopolites els reis emèrits, eh! Pura avantguarda. Res a veure amb els Franco. Ells no hi tenen res a veure. Res!

Que bonic que seria que això sonés versemblant, oi? Una llàstima que la realitat sigui tan obstinada i que algunes operacions d’imatge no colin de cap manera. Potser és que jo soc molt malpensat, però no deixa de ser curiós que, justament aquest dia en què tanta gent opinava que el principal vestigi del franquisme no era el mausoleu del dictador sinó la monarquia que ens va imposar per la via testamentària, el matrimoni surti -junt!- d’excursió pel centre de la seva capital. Si a sobre coincideix que els paparazzis se n’assabenten i ells surten del restaurant somrients i mirant a càmera... Jo diria que la jugada mediàtica és evident. Tant com la necessitat de la institució que representen de fer olor de nou.