CABARET POP

La llarga faldilla de Harry Styles

Amb un vestit fins als peus, el jove s’ha convertit en el primer home que surt tot sol a la portada de ‘Vogue’, però ha despertat ires reaccionàries

Tenir només 26 anys i una fortuna guanyada per tu mateix de més de 70 milions d’euros dona a entendre que ets molt influent. Prou perquè qualsevol cosa que facis tingui un impacte global enorme. Si a sobre sumes esforços amb Vogue, doncs evidentment el xou està assegurat. Això és el que li ha passat a Harry Styles, que s’ha convertit en el primer home a aparèixer en solitari a la portada d’aquesta revista, una fita històrica per al món de la moda però també una fita global, ja que de cop ha portat a fer un salt social endavant. No només perquè per fi un home hi surt tot sol -que també-, sinó perquè aquest jove cantant, compositor i actor ha protagonitzat la tapa de la bíblia amb un vestit de dona, un gest que fet per ell i avalat per Vogue es converteix per a milions de persones en normal.

Evidentment, quan mig món ha vist que Styles es posava gustosament un vestit fins als peus s’ha trencat internet, calcant l’expressió nord-americana. Perquè estem tan verds que veure un home blanc cisgènere transgredint les fronteres estètiques entre el que alguns qualifiquen de masculinitat i de feminitat encara resulta lamentablement una cosa a comentar i, fins i tot, a criticar. Però, malgrat això, el balanç és positiu. Afortunadament, l’acceptació amb què compta Styles ha fet que aquest tsunami d’atenció global hagi servit per evangelitzar en la tolerància moltes persones i també per deixar-ne d’altres, que ja estan irremeiablement ubicades en la banda repressora de la vida, al contenidor del compostatge. Entre els que ja estaven 100% predisposats a aplaudir una performance així i els que ja es podien donar per perduts hi havia tota una franja de gent comprensiva i racional que potser després de veure que un noi que es vesteix de noia continua sent un sex symbol per a milers d’adolescents arreu del món entén que existeix tot un món de fluïdesa de gènere que pot ser satisfactori per a moltíssima gent. Un món en el qual es poden sentir a gust no només persones homosexuals -com d’entrada segur que van pensar molts damnificats per l’ educació moral tradicional al veure Styles amb vestit-, sinó també heterosexuals, bisexuals, transsexuals i un llarg etcètera de col·lectius.

També ha sigut molt útil la portada de Styles -i el generós reportatge interior vestit igual- perquè ha portat molta gent repressora a opinar, cosa que sempre serveix a la majoria per entendre de manera instantània qui té raó i qui només té ràbia i prejudicis. Una de les temeràries que han opinat sobre el tema sense saber-ne res ha sigut la bloguera nord-americana reconvertida en escriptora Candace Owens, que critica la portada de l’exmembre de One Direction perquè no hi apareix “viril”. Com si la paraula viril tingués una única accepció, com si aquesta accepció la decidís ella i com si aparèixer viril als llocs fos una obligació per a les persones nascudes amb penis, que és el que ella entén únicament com a homes...

Estem perduts sense “homes forts”?

“No hi ha cap societat que pugui sobreviure sense homes forts”, ha dit Owens davant dels seus 2,7 milions de seguidors a Twitter, tot menyspreant el paper especialment destacat de les dones per a la societat, on fan la feina dels homes i, després, la feina de les dones des de fa segles. “A Orient, això se sap. A Occident, la contínua feminització dels nostres homes al mateix temps que s’educa els nostres infants en el marxisme no és una coincidència”, ha afegit la impactada escriptora, que segurament no ho seria en els països d’Orient on predominen els seus idolatrats “homes forts”. Finalment, Owens va exhibir novament la seva pobresa argumental exclamant: “Que tornin els nostres homes virils!” Com si estiguessin segrestats en un camp de concentració LGTBIQ+ friendly. “Això és un atac directe”, va concloure, atacada.

Com els deia, les exhibicions d’ignorància i de manca d’arguments, com la de la citada professional de Twitter, han servit perquè la gent pugui comparar entre què i qui hi ha a una banda i a l’altra, cosa que sol ser molt útil per distingir el que és constructiu del que és merament destructiu. De tota la llista de pobres ocurrències que va emetre Owens respecte a la portada de Styles, la meva preferida és que no li resulta viril. Una de les dues accepcions que dona el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans per al mot viril és “que té energia baronívola”. Seguint l’esquema mental tradicional, ¿se’ls ocorre res més baronívol que estar tan segur de tu mateix que pots sortir davant del món i fer el que et doni la més profunda gana? És a dir, ¿posar-te un vestit brocat de Gucci amb volants i cua fins als peus a la portada de Vogue? A mi no.

Per cert, també han criticat la portada alguns col·lectius que es poden beneficiar de l’efecte que pugui tenir. Si ets una dona trans negra que fa anys i panys que fas això que ha fet Styles i no t’ha fet cas ningú, i a sobre t’han agredit per fer-ho, és normal que sentis que aquí no passa res fins que l’home blanc cisexual mou un dit. Molta raó. S’entén la frustració amb l’èxit de difusió de la portada i amb l’aplaudiment majoritari. Però potser també hauríem de plantejar-nos honestament si això suma o resta en la ingent tasca que queda per fer en aquest àmbit. Potser servirà perquè d’aquí poc sigui una dona trans negra qui aparegui en aquesta mateixa portada. Tant de bo sigui així, ja que hauria d’haver sigut la primera a aparèixer-hi. Hauria sigut l’aposta més valenta de la revista, que, malgrat l’impuls donat al tema, s’ha curat en salut.