CABARET POP

La llista de Chirac

La premsa gal·la ha acompanyat els obituaris de l’expresident amb el seu currículum d’amants

A França no tenen família reial però tenen presidents de la República, cosa que a nivell cuixé és infinitament millor perquè significa que van creant famílies reials legislatura rere legislatura. És a dir, repetides oportunitats de substituir els caps d’estat si no serveixen adequadament el país i, de passada, fer que s’emportin amb ells de l’Elisi la seva família, que a vegades resulta tan perjudicial com el mateix cap d’estat.

Assenyalats ja els beneficis de ser una república -no ho puc evitar, a la meva classe mai va venir l’alcalde Martínez-Almeida a obrir-me els ulls-, cal assenyalar també com la necessitat de safareig no distingeix arquitectures polítiques. Ho dic pensant en el recent funeral de Jacques Chirac, que va ser president de la República gal·la durant 12 anys i que per la seva mort dissabte passat ha tornat a l’actualitat.

Amb el seu traspàs, com és lògic, s’han publicat multitud de reportatges sobre la seva llarguíssima trajectòria política. Aquests obituaris, però, han estat molt àmpliament acompanyats de generoses descripcions del seu currículum -diria amorós, però no vull ser tan agosarat...- eroticofestiu. Repassos, insisteixo, molt detallats i molt concrets.

Sorprèn que en un país on el cap d’estat és caduc i s’encarrega de complir determinats propòsits polítics, s’indagui tant en la seva vida personal i en la de tots els que l’envolten. Potser l’opacitat que sempre ha envoltat la jefatura del nostre estat en aquest sentit ens ha acabat fent creure que el buit informatiu és normal. I això que, en el nostre cas, la qüestió familiar i reproductiva es d’una rellevància essencial, ja que la família és perenne en el càrrec.

En el cas de Chirac l’única explicació que justifica que hagin transcendit algunes de les aventures més enllà de la incòlume Bernadette -la seva esposa durant 63 anys- és que, en algunes ocasions, van interferir en les seves obligacions institucionals. La més recordada: la relació que va mantenir amb Michèle Barzach, que va ser ministra de Salut entre el 86 i el 88. Segons es recull al llibre Sexus politicus, en una ocasió va arribar una hora tard a una important sessió parlamentària i quan va fer acte de presència va ser “de bracet” d’ella.

Tot i això, la patinada més recordada és la que justament va tenir lloc amb la més famosa, Claudia Cardinale, de la qual sempre s’ha dit que desmentia el seu afer amb el líder conservador -i catòlic- amb poc èmfasi. Els capricis del destí van voler que quan Lady Di va morir víctima d’un accident al pont de l’Alma de París no hi hagués manera de localitzar el president. Segons una inacabable llista de publicacions, perquè estava amb la protagonista d’ Il gattopardo.

Un matrimoni d’“ambició”

Tot i que aquestes dues són les més conegudes, quan ajuntes diverses fonts la llista es fa molt llarga, cosa que podria fer semblar la seva incombustible esposa com una víctima. Però pot ser que no ho sigui tant... Després de passar tota l’època d’èxit polític d’ell sota el paraigua mediàtic de dona patidora, en una entrevista televisiva de fa tres anys, Bernadette es va confessar. “He de recordar que jo soc catòlica. [...] Després, per què negar-ho, sempre he estat enamorada del meu marit. I en el fons, també em dic, el nostre sempre va ser un matrimoni d’ambició. Ambició política”, va explicar la primera dama francesa en relació al seu no divorci.

Ara les restes de Chirac descansen a Montparnasse, al costat de les de figures com Baudelaire o el català Antoni Clavé. Segur que la baixa talla dels seus successors farà que tot això aquí narrat sigui poc més que una anècdota i el president serà recordat com un polític mitjanament bo tot i comptar amb tan poc llegat -es va dedicar a la política durant 40 anys- i haver-se vist eclipsat per l’ombra de la corrupció.

Al seu funeral hi va anar des de Zapatero, Bill Clinton i Albert de Mònaco fins a François-Henri Pinault amb Salma Hayek. Fins i tot Farah Diba va ser al seu comiat. En veure-la vaig pensar que no podia ser ella. Realment, em sembla una història tan antiga, la seva, que no em puc creure que haguem estat coetanis. Actualment viu entre París i els EUA, on té els dos fills que li queden. A Espanya s’hi exilien les màfies de l’Europa de l’Est i a París l’única emperadriu coronada de la història de l’Imperi Persa. Que alts que són els Pirineus...

Per cert, al funeral a banda de molta història també hi va haver molta actualitat. Per exemple, amb la presència del primer ministre libanès, Saad Hariri, que acaba de decretar l’“estat d’emergència econòmica” al país perquè tenen un deute extern del 147% del seu PIB. No se’l veia especialment preocupat. I això que està en plena tempesta política des d’aquell mateix dilluns perquè el New York Times va publicar que mentre el seu país estava en plena sequera ell va fer una transferència molt especial -14 milions d’euros- a una amiga també molt especial que té a Sud-àfrica anomenada Candice van der Merwe. Hariri té dona i fills. ¿Potser va volar fins al funeral de Chirac per fer una mica de treball de camp sobre com es compagina la política amb això de tenir amistats especials?