Torna el glamur

Ara semblaré un avi en mode autorreferencial però m’és igual: la fixació de les grans firmes per l’street style la carrega el diable. Ho he dit moltes vegades. De tant voler fer la versió refinada del que els seus equips creatius observen -a través d’Instagram- als barris més populars del món, les grans marques -a part d’infrautilitzar el seu poder de prescripció- acaben perdent el seu propi sentit. Perquè si una tendència és al carrer és perquè és barata i, per tant, la gent no té cap necessitat de venir-te-la a comprar a tu, que la vens més cara. És lògic, no?

Potser per això moltes firmes han decidit apostar des de ja per dissenys que fan olor de luxe, que respiren opulència i que assenyalen cap amunt i no cap avall. Crec que ja no tenien alternativa, perquè si treien a desfilar un altre crop top o uns altres shorts els hauria tocat tancar. Dic tot això amb la mirada posada en la Setmana de la Moda de París. S’acaba demà, però els pesos pesants hi van desfilar la setmana passada per presentar les seves col·leccions per a la tardor i l’hivern vinents.

Durant aquesta inqüestionable fashion week Lanvin, la firma de moda més antiga de París, s’ha endinsat en aquesta via obertament pija. El seu director creatiu, Bruno Sialelli -amb el qual sembla que la maison ha trobat el rumb després de vagar perduda des que el 2015 va marxar Alber Elbaz -, ha apostat per vestits vaporosos de confeccions complexes amb estampats de creadors com Armand-Albert Rateau, peces amb botons rics i sivelles ornamentals, brocats luxosos i vestits de nit que no se sap si són moda o si són orfebreria (02).

Sialelli també s’ha mostrat especialment receptiu a utilitzar pell i pèl, elements que doten les seves creacions d’un deix neoburgès i filoaristocràtic que ha impregnat també moltes de les altres firmes allà presents. Per exemple, Loewe, firma en la qual Sialelli va passar anys d’aprenentatge i on a ningú no estranyaria que hagués après a estimar tant la pell.

De la presentació d’aquesta firma espanyola destaquen vestits i vestits jaqueta amb volums difícils de subjugar a la quotidianitat obrera (04) : la manera més clara de fer que un disseny sigui luxós. El britànic J.W. Anderson ha reconstruït per a la firma els volums de Las Meninas de Velázquez i ha creat un cop més peces desitjables i actuals a través de clàssics espanyols. Entre els materials estrella hi havia llanes, brocats i jacquard. Luxe en forma de luxe.

Rochas tampoc es va quedar enrere amb el seu prêt-à-porter, que resulta gairebé prêt-à-couture. El seu segell van ser vestits gruixuts, abrics brillants (01), plomes i sedes. La col·lecció va tenir en conjunt una aparença molt moderna farcida de línies netes. Això sí, que ningú es pensi que per aquest motiu les grans cadenes del fast fashion podran copiar-la fàcilment. Quan s’aposta pel luxe de materials els calcs d’aquestes marques es dissolen com un terròs de sucre, perquè en peces de línies senzilles és on més canta l’absència de qualitat tèxtil. Alessandro dell’Acqua sembla que ho té clar.

Per acabar, destaca com Isabel Marant va seguir apostant des de París pels seus dissenys bàsics, com ha fet els últims 30 anys. De tot el que va presentar, potser el que més clar deixava que comença el declivi del plàstic a primera divisió eren les seves infinites botes de pell (03), algunes de les quals acabaven a pocs centímetres dels engonals de les models. Per Déu, espero que a cap piranya neoliberal se li acudeixi fer-les d’escai!