La pedicura de Victòria Federica

Ara com ara, i veient l’opinió publicada, podríem qualificar Victòria Federica de Marichalar i de Borbó com un veritable fenomen. I no d’aquests creats a base de campanyes de comunicació, sinó d’aquests que surten de manera natural: derivats essencialment de la fascinació social que algunes persones generen no se sap ben bé per què.

No és exagerat considerar exitosa la faceta pública de Vic -així s’hi refereixen els seus éssers més propers, que no deuen haver pensat que també és el nom d’una ciutat catalana molt independentista...- si ens fixem en com cada pas que fa ocupa pàgines de revistes femenines espanyoles i també notícies digitals que es converteixen en el més vist. Però això no es deu només a les informacions que protagonitza, sinó també a la seva indumentària, cosa que porta a l’equívoc a molts.

I és que molta gent creu que se’n parla molt perquè ho fa molt bé. És a dir, que el seu gran impacte mediàtic es deu als seus encerts estilístics sorgits d’un gust innat per la moda que li ve misteriosament del seu ranci llinatge o de totes les estances emmoquetades que ha trepitjat. Com suposadament va dir Jesús a Tomàs: “Benaventurats els que sense veure, creuen”. Però que equivocats que estan.

Sincerament, el meu punt de partida és un altre. En primer lloc, el fet que la filla de la que hauria de ser avui reina d’Espanya -si l’Estat no fos oficialment masclista- tingui tanta petjada mediàtica no s’explica perquè sigui glamurosa, sinó perquè de la família reial prèmium no se’n desprèn ni mitja gota d’informació simpàtica i/o mig divertida. Des que Letícia -diuen, diuen- va convertir la vida de la família del cap d’estat en una cosa similar a la d’un alt funcionari, hi ha un buit que han acabat ocupant els nebots reials, que entren i surten i es barregen amb gent que -com és lògic, per una qüestió d’estrat social- també és coneguda.

Si se sabés alguna cosa més de les filles del rei o d’alguna sortida puntual del matrimoni, o de les seves vacances més enllà de Mallorca, per exemple, potser la figura de Victòria Federica o del seu germà Froilà no resultarien tan atractives ni ocuparien tant de lloc. Tot té un cost, i el fet de viure la feina reial amb un horari d’oficina acaba sent més car del que podria semblar, ja que qui pren el protagonisme potser no reflecteix la imatge que qui vol la privacitat màxima desitjaria. Sense anar més lluny, la filla de la infanta Elena és taurina...

En segon lloc, també cal atribuir el protagonisme de la jove Vic al fet que la majoria de cadells de la premsa rosa van més aviat coixos de glamur. És a dir, per més que la filla de Jaime de Marichalar no hagi heretat el talent del seu pare en qüestions estètiques, en comparació amb la resta de la seva generació cuixé la podem considerar Audrey Hepburn vestida per Hubert de Givenchy.

Adorn hindú i pedicura inacabada

I és que per més que la neta gran de Joan Carles I tregui més bona nota que la resta de chabelites i gloriacamiles, això no vol dir que aprovi. Els exemples poden ser diversos: des d’anar a una posada de llarg amb peep toes i amb la pedicura sense acabar de fer, fins a presentar-se a un casament amb un vestit de còctel amb estampat geomètric i un adorn de cap d’estil hindú tipus brillants clavats en lianes que van des del front al clatell... Això últim ho poden comprovar a l’ ¡Hola! d’aquesta setmana, que qualifica el bunyol d’“exòtica elegància”, per cert. Potser ho consideren exotisme perquè semblava que l’hi haguessin llançat des d’un cinquè pis. Si es així, jo hi estaria d’acord.

En qualsevol cas, sembla que el servilisme de determinades publicacions sí que s’hereta. Però tenir prou ímpetu per posar-te a sobre coses caríssimes que trobes per casa, coses que veus que la gent de la teva edat porta al Mad Cool i roba que la teva mare et compra per convertir-te en el que no ets, no és avantguarda ni modernitat. És un despropòsit que, si no fos qui és, la relegaria en el millor dels casos a un “Aaaarg” com un temple de la Cuore. Però, poderoso caballero es don dinero, sembla que per a molts experts d’aquest sector quan una aristòcrata -té 19 anys i ja és Dama Divisera del Hijadalgo del Ilustre Solar de Tejada- es penja un Chanel o un Vuitton ja té el cel guanyat...

Finalment, no em podria perdonar acabar sense mencionar un personatge molt nostrat que ha sigut notícia. Es tracta de Maria Lapiedra, que resulta que ha concedit una exclusiva a Lecturas en la qual anuncia que està embarassada. Crec que amb aquesta entrevista s’ha marcat una fita històrica respecte a la irrellevància d’un personatge. La de Mollerussa anuncia que està esperant un fill, però els editors de la revista titulen: “ Dinio [el seu ex] es drogava molt i va voler menjar-se el meu gat”. Quan el cubà surti del Gran Hermano on està tancat i ho vegi potser explica -sotmès a un polígraf, esclar- que estava fent dieta fitness.

A vegades, creus que ja ho has vist tot a la vida i que l’ofici ja no et pot donar noves sorpreses. Però mira, igual que anem a eleccions generals per any, anem a surrealisme rosa per setmana. Vic és elegant i exòtica, Lapiedra terapeuta contra les addiccions i animalista, i Pedro Sánchez una víctima perquè ningú vol pactar amb ell. I jo m’he equivocat de planeta al néixer.