CABARET POP

Una setmana de dones ‘mudes’

‘Miss’ que trenquen estereotips, expresidiàries que en fan exhibició, fermalls que aixequen polèmiques, ferides ‘fake’ que enerven la xarxa... i tot sense badar boca

Amb el titular que encapçala aquesta pàgina podria semblar que tinc la intenció de parlar de dones sotmeses que pateixen en silenci. Però, ves per on, vinc a parlar de tot el contrari. Aquesta setmana ha estat feliçment plena de dones que sense obrir la boca han dit molt. Almenys, a jutjar per la repercussió que han provocat els seus gestos.

Comencem per la primera, la de més rang: Lady Hale (03). La presidenta del Tribunal Suprem britànic va comparèixer dimarts davant les càmeres per anunciar que la decisió que havia pres el premier britànic, Boris Johnson, de tancar un dels Parlaments més antics d’Europa a cinc minuts del Brexit era il·legal. Per fer-ho, la veterana servidora pública es va vestir ni més ni menys que tota de negre i es va afegir un fermall arrebossat de brillants al muscle dret en forma d’aranya.

Les reaccions no es van fer esperar, i fins i tot el New York Times n’ha parlat. “El fermall que es va menjar el Brexit”, van titular a l’altra banda de l’Atlàntic. I no és gens estrany, perquè resulta que hi ha una cançó dels londinencs The Who que es diu Boris the spider. Ho ha fet per això? No ho sabrem mai, però de l’extensa col·lecció de fermalls que té Hale, ves per on, va triar aquest. Tots n’hauríem de tenir un al joier. Que útil per als dies de fúria!

Acompanyen Hale en aquest viatge de silenci sorollós les tres finalistes del que seria Miss Espanya actualment, Miss Universe Spain. La guanyadora, Nathalie Ortega (01), és mig noruega i mig catalana -parla noruec, castellà, anglès i està aprenent italià però no sap català, ha dit a El Mundo -; la primera finalista és Claudia Coba (01), mig xinesa i mig cubana; i la segona és Athenea Pérez (01), mig murciana i mig guineana.

Sincerament, em sembla una meravella digna de país evolucionat que les representants a aquests concursos tinguin orígens mestissos. Perquè abans de reivindicar res, ja estan reivindicant. Només per ser-hi. Que hagin guanyat destrueix de cop el tòpic aquell que la dona andalusa de melena llarga i negra és la que encarna millor la bellesa pseudoespanyola. Espero que Rocío Monasterio exigeixi per a l’any que ve quotes mínimes i màximes de morenitat i puguem riure una mica -més- a costelles de Vox. Mentrestant, esperarem fer un nou pas de país desenvolupat: que desapareguin per sempre aquests festivals de la cosificació. En versió masculina també.

I parlant de mestissatge, la mestissa que més em fascina de la humanitat és Naomi Campbell (04). No per res relatiu al seu físic, sinó perquè desinfecta tot el que l’envolta quan puja en un avió. Què faria en un regional de la Renfe? Anar amb escafandre? Doncs bé, la Campbell s’ha passejat aquests dies per la Setmana de la Moda de Londres, i per a una festa posterior va decidir posar-se un vestit blanc amb una ferida d’arma a l’altura de les costelles.

A les xarxes s’ha discutit força sobre això. Uns l’han criticat per posar-se un vestit que frivolitza amb els atacs armats, que acaben amb la vida de tants innocents. D’altres, en canvi, han sabut veure que és un gest polític fet per una top model, que l’aportació més gran que pot fer a una causa -per no dir l’única-és acudir a una festa amb alguna cosa posada que generi debat. Només amb la controvèrsia que és capaç de provocar algú com ella sense dir ni piu, el problema de les armes s’ha fet present en un col·lectiu, no ens enganyem, que viu bastant allunyat de problemàtiques socials com aquesta. ¿Que potser a la Campbell això no li importa gens? Potser sí... Però a la dissenyadora que ha fet el vestit, Mowalola Ogunlesi, segur que sí que li preocupa. I la Campbell li ha fet un favor a ella i a la causa.

L’última muda en discòrdia és Meng Wanzhou (02), vicepresidenta de Huawei retinguda al Canadà des que els EUA van provocar la seva detenció al país acusant-la de violar les sancions comercials imposades per Washington a l’Iran. Després de pagar una generosa fiança, un tribunal de Vancouver li ha donat la condicional però no la deixa sortir de la ciutat.

Allà, Wanzhou va a signar al jutjat regularment per demostrar que no ha fugit. Cada cop que hi va es reivindica com a víctima política de la guerra de Donald Trump contra la Xina posant-se una minifaldilla que permeti veure bé la polsera de vigilància telemàtica que li han col·locat al turmell. I per si no n’hi hagués prou, també uns talons que brillen més que un calb a la platja. Quan surti la sentència, kit complet: fermall, talons, vestit amb ferida i, si convé, una corona. Esperem que llavors tot això encara sigui legal...