La inflamació de l'ego d'alguns que es consideren líders

Hi ha gent que sempre parla de si mateix, que tot ho ha fet ell, tot és gràcies a ell, sempre ell és millor que els altres, sempre ell, ell, ell (també podria ser ella, però en les dones no és tan freqüent).

Se sent salvador, és feliç de conèixer-se i no acaba d'entendre que no se'l reconegui per totes les coses bones que aporta. Fins i tot, es veu com un " llanero solitario ", com aquell que diu " dejadme solo " o que se sent " solo ante el peligro ", com el que es comenta que és el salvavides de tot el que el rodeja.

I aquestes persones estan marcades per l'ego. És l'ego que marca la seva vida i dels seus voltants. I l'ego, que és com una il·lusió, com una fantasia que pretén situar-se per damunt de la resta, en la realitat, és desmesurat i, per tant, no té límits, descuidant el record (no té memòria històrica), actuant sense tenir en compte la pròpia història i, per tant, oblidant el que rep dels altres.

Però parlam d'un ego patològic, que oculta una gran debilitat, una gran inseguretat, i per això és capaç de perjudicar els altres, sols per parèixer millor que els altres. L'opinió que té d'ell mateix està distorsionada, ja que el veritable "jo" s'allunya i conèixer-se un mateix es complica. Les persones que viuen dominades per l'ego estan enganyades, es creuen superiors i no veuen la realitat, i en un error de pensament, intenten fer una presentació de com a un li agradaria ser, en comptes de com és en realitat. És a dir, és una màscara social, amb un paper que els allunya cada vegada més del que són en realitat, una màscara que necessita aprovació dels altres, que necessita tenir el control de les situacions i persones, que vol tenir el poder perquè en el més profund del seu ésser hi ha por i necessita creure's superior per dissimular el seu veritable sentiment d'inferioritat.

L'ego és com un personatge que es va creant, que s'allunya de la senzillesa i es caracteritza per la complicació, com una actuació de l'ideal, com una falsa autoestima que es necessita projectar perquè ningú no vegi la gran inseguretat que s'amaga a l'interior.

Jesús de la Gándara, psiquiatre, deia fa mesos a la Ventana a la SER: 'Si un no aprèn a estimar-se a un mateix, no estimarà la resta'. Però el problema surt quan l'ego està inflamat, està en expansió per la necessitat del poder. I llegia fa no gaire temps que l'ego du a l'enveja desmesurada i l'enveja desmesurada du a l'odi sense mesura. I el pitjor és que qui ho practica considera que es comporta així perquè és un subjecte digne, respetuós amb la seva pròpia responsabilitat i que es creu just, el més just. I és que l'ego és cabró.

I davant aquesta inflamació de l'ego, a mi m'agrada el lideratge amb ànima, però amb ànima amb H (H-ànima), lideratge amb cor, lideratge que escolta i comunica, que ajuda i informa, que dóna suport i reforça. És aquest tipus de lideratge el que ens fa falta per aconseguir un projecte consensuat, participatiu i on la comunicació i la transparència servesquin per aconseguir el canvi.

Un lideratge basat en "això és així perquè ho dic jo", basat a no tenir en compte la participació de la gent, a no estar basat en el que sap la gent que sap, és un lideratge buit, de cartró (encara que sembli que sigui de pedra), i fins i tot és com un lideratge tòxic que en lloc de contagiar entusiasme, contagia por, contagia prepotència, contagia odi, contagia malaltia...

Estic parlant de la necessitat d'un lideratge que transmet honestedat, humilitat i fets, que diu el que fa, que és coherent, que té credibilitat perquè el que diu i el que fa va en la mateixa línia, que el que diu i com ho diu s'uneixen. A més, és un lideratge humill, sense ego que ens fa perdre la perspectiva de les coses, que no ens deixa escoltar els altres. És un lideratge basat en fets i no en paraules. És el lideratge que necessitam.