Hannah Arendt, desobediència civil i dret a decidir

Només exercirem el dret a decidir si abans exercim el nostre dret a desobeir. Voler el referèndum i alhora rebutjar la via desobedient és renunciar-hi

L’any 1970 Hannah Arendt, politòloga alemanya d’origen jueu, publicava a la revista The New Yorker unes fonamentades reflexions sobre la desobediència civil. Arendt havia estat deportada al camp de refugiats de Gurs, d’on fugiria el 1941 per anar-se’n als Estats Units, on va viure fins a la seva mort, l’any 1975. Al llarg d’aquells anys la desobediència civil va esdevenir una eina clau en l’abolició de la segregació racial als Estats Units. L’any 1955 la cosidora negra Rosa Parks no va cedir el seu seient de l’autobús urbà de Montgomery a un blanc, com la llei l’obligava a fer. Va ser arrestada, jutjada i condemnada per alteració de l’ordre públic. Onze anys de pràctica desobedient després, la segregació racial va ser abolida als EUA. Així, les reflexions d’Arendt sobre la desobediència estan marcades de manera especial per la seva pròpia experiència com a dona d’origen jueu a l’Europa del nazisme i la seva posterior anàlisi (per a Arendt obediència i feixisme van constituir dues cares de la mateixa moneda), però també per la lluita del moviment afroamericà per l’equiparació dels drets civils als EUA.

Arendt apunta que una de les situacions en què la desobediència civil emergeix és quan un nombre significatiu de ciutadans arriben al convenciment que els canals habituals per canviar les lleis han deixat de funcionar i que, consegüentment, les seves demandes no seran ni escoltades ni resoltes. Segons Arendt, en aquestes situacions el canvi sempre serà resultat d’accions extralegals. Més endavant la llei podrà estabilitzar i legalitzar el canvi, però per produir-se haurà calgut desobeir la legalitat vigent. Aquest esquema coincideix amb el de la lluita antisegregacionista als Estats Units, però també amb l’esquema antimilitarista que va acabar amb el servei militar obligatori a l’estat espanyol. Més de deu anys de desobediència civil, amb més de 40.000 insubmisos a tot l’Estat, van forçar el canvi legislatiu que posava fi a la mili obligatòria.

L’autora destaca diferents característiques de la desobediència. Qui desobeeix no se n’amaga, sinó tot el contrari. L’acció desobedient té sentit en la mesura que és pública i socialitzada. Es pretén focalitzar tota l’atenció en la injustícia denunciada mitjançant l’acció desobedient. Per això mateix qui desobeeix assumeix les conseqüències legals de la seva acció. La sanció visualitza la injustícia tot despullant el sancionador, l’Estat. S’entoma la repressió perquè es giri en contra del repressor. D’aquesta manera s’apel·la als qui són sensibles a la causa perquè prenguin partit. Per a Arendt és un error pensar que es tracta d’un acte individual. Es tracta d’un acte eminentment col·lectiu: es desobeeix en nom i en defensa dels interessos d’una col·lectivitat. Per acabar, l’autora també apunta que la desobediència civil es basa en mètodes estrictament no violents.

Els partidaris del referèndum som una minoria sotmesa a la voluntat del Congrés i l’Estat

A partir d’aquestes reflexions, i aprenent de l’experiència d’altres lluites, aquells que volem resoldre el conflicte polític entre el poble català i l’estat espanyol de manera democràtica ens hem de preguntar si la desobediència facilita la resolució del conflicte. D’una banda, una gran majoria de la població de Catalunya vol resoldre el conflicte mitjançant un referèndum. De l’altra, tres quartes parts del Congrés espanyol -i tot l’aparell estatal- l’impedeixen rotundament. En aquest context, els partidaris del referèndum som una minoria sotmesa a la voluntat del Congrés i l’Estat. Les vies habituals per canviar les lleis que el permetrien estan totalment obstruïdes per aquells que el volen impedir. En casos així -Arendt ho apunta de manera clara- només assolirem el canvi mitjançant l’acció extralegal. És a dir, només exercirem el dret a decidir si abans exercim el nostre dret a desobeir. Voler el referèndum i alhora rebutjar la via desobedient és, en aquest context, renunciar-hi. Més encara tenint en compte que la desobediència no només no exclou altres vies sinó tot el contrari, les acaba fent possibles.

La via desobedient permet obrir per baix el que pretenen tancar per dalt. Ens permet combatre l’actual ofensiva autoritària de l’estat espanyol mitjançant l’acció no violenta. No es tracta d’una competició per veure qui és més valent, sinó d’un acte de llibertat que per principis, filosofia i praxi és inimposable. Es practica lliurement i a partir de la seva pràctica permet visualitzar què i qui forma part de l’engranatge que imposa, reprimeix i castiga. Capgira el conflicte tot despullant l’Estat. A més, permet moltíssims graus d’implicació, d’adhesió i de solidaritat. Facilita l’acumulació de forces i té un efecte social innegable. Esdevé una forma de participació ciutadana genuïna, a peu de carrer. Per això desobeïm. Perquè és una eina mobilitzadora, dinàmica i solidària que demostra que sí que es pot. És una eina, a més, impossible de prohibir. Només depèn de nosaltres fer-la servir. Ens hi juguem el dret a decidir, democràticament, el futur del nostre poble.