EL PROCÉS, ALS EUA

‘Autodeterminació’, la paraula màgica

Wilson va voler resoldre fa un segle els problemes de les nacionalitats del món

En ben poques ocasions els nacionalismes sense estat d’arreu han estimat tant un president dels Estats Units com en el cas de Woodrow Wilson. El motiu és una única paraula: autodeterminació, el dret de decidir en llibertat la forma de govern que un col·lectiu vol per a si mateix. Un concepte que el 8 de gener de 1918, avui fa un segle, va sobrevolar el programa que el mandatari va presentar al Congrés nord-americà per aconseguir una pau duradora després de la Gran Guerra.

El conflicte havia començat un any després que ell iniciés el seu mandat. L’abril de 1917 Wilson havia fet sortir el seu país de la neutralitat aprofitant que els submarins alemanys havien enfonsat diversos vaixells nord-americans. Acabava l’isolament dels EUA respecte als afers europeus i començava un període, breu, d’idealisme wilsonià. L’entrada dels Estats Units al costat dels aliats va fer decantar la guerra.

Però Wilson pensava en l’endemà. El polític del Partit Demòcrata, advocat, politòleg i historiador, havia sigut rector de la Universitat de Princeton. El pòsit acadèmic va fer que reunís experts per preparar la futura conferència de pau. Després de rebre dos mil informes i no menys de mil mapes, amb el seu equip va sintetitzar un projecte de futur en el discurs del 8 de gener.

Aquell parlament es coneix com el dels catorze punts, que incloïen limitar l’armament, llibertat de comerç, propostes per reorganitzar les fronteres d’Europa a través de línies nacionals i lingüístiques i la creació de la Societat de Nacions. La paraula autodeterminació no apareixia en el discurs, però es considera que va ser llavors quan un mandatari la va proposar amb vehemència per primera vegada com a via per resoldre conflictes en l’arena internacional. A la primavera, el president ja parlava d’autodeterminació de manera oberta.

La capsa de Pandora

La proposta de Wilson, però, va obrir la capsa de Pandora. Aviat tothom qui es considerava poble o nació va voler autodeterminar-se i, per tant, tenir dret a governar-se de manera autònoma o independitzar-se. La qüestió era qui delimitava qui havia de tenir aquest dret i com es feia. El mateix secretari d’Estat nord-americà, Robert Lansing, va assegurar que l’autodeterminació venia “carregada amb dinamita”. A l’hora de confegir els tractats de pau que van acabar amb la Gran Guerra, el concepte va servir per esquarterar l’Imperi Austrohongarès i l’Imperi Otomà, els perdedors. Els aliats van permetre també a les colònies d’Alemanya l’autodeterminació i, en canvi, la van negar a les seves. De fet, aquest dret per resoldre conflictes a Europa que Wilson va plantejar, la Societat de Nacions i la seva continuadora, l’ONU, el van limitar als pobles colonitzats.

El wilsonisme català

El discurs de Wilson va tenir un gran impacte en el catalanisme, i fins i tot l’Ajuntament de Barcelona el va nomenar ciutadà honorari l’octubre de 1918. Un parell de separatistes van anar a la Conferència de Pau de París la primavera de 1919 per demanar que es parlés de la qüestió catalana. Van ser ignorats.

El 1920 Wilson va rebre el Nobel de la pau corresponent a l’any anterior. L’impacte de la seva proposta política seria immens al continent africà i a l’asiàtic en les guerres de descolonització del segle passat. La tardor del 2012, en l’inici del Procés a Catalunya, mitja dotzena d’acadèmics van fundar el Col·lectiu Wilson per “contribuir al debat sobre l’autodeterminació”. El febrer de 1918 el president nord-americà havia dit al Congrés que “l’autodeterminació és un principi imperatiu de l’acció política que, a partir d’ara, cap estadista pot arriscar-se a ignorar”. Si hem de considerar Mariano Rajoy com a tal, és evident que s’equivocava.

Etiquetes