Eamon De Valera i el català

Com el catalanisme en el seu conjunt, l’independentisme també conté certes ambigüitats que li donen força però que a la vegada el debiliten

¿Paga la pena la creació d’un estat propi si es perd el català, l’eix central del catalanisme? Aquesta és la remor de fons que embosca el manifest del Grup Koiné en vistes d’una hipotètica República Catalana.

El moviment independentista que ha pres força en el darrer lustre el conformen dos components bàsics: la preocupació pels aspectes culturals, per la llengua, per allò tan difús del fet diferencial, i la preocupació sobretot pel benestar, per la possibilitat de viure millor. En cada independentista conviuen els dos components amb més o menys mesura, però en general en el gruix d’aquells qui han abraçat aquesta causa en els darrers anys el segon hi és present en una dosi més alta.

Aquells per a qui la qüestió de la raó de ser, d’una identitat cultural i lingüística, té un pes més rellevant en el seu independentisme desitgen que un nou estat millori la qualitat de vida però que tingui les eines per fer del català la llengua central del país i, així, una Catalunya catalana. A moltes d’aquestes persones una República Catalana amb la llengua castellana hegemònica i un català residual els fa basarda.

En general -excepte quan, en un exemple de franquesa que cal agrair, es presenten manifestos com el de Koiné-, es tracta d’un factor pel qual es passa de llarg. No se’n parla perquè, com el catalanisme en el seu conjunt, l’independentisme també conté certes ambigüitats que li donen força però que a la vegada el debiliten.

A molts independentistes una República Catalana amb la llengua castellana hegemònica i un català residual els fa basarda.

Els partits polítics, CDC i ERC de manera principal, han entès que, sense sumar al sobiranisme un gruix important de persones per a les quals pesa més la preocupació pel seu benestar que no pas la salut del català o l’afany de diferenciació “amb els altres”, l’estat propi no és possible. No ho és perquè el país té la composició social i lingüística que té i no es pot dissenyar a la carta.

Malgrat la legítima demanda del Grup Koiné, és ben probable que fins i tot fent del català l’única llengua oficial la mesura no aturés la davallada en el seu ús -només cal parar l’orella al carrer-. Si és així, per a aquells independentistes molt preocupats per la raó de ser lligada a la llengua, la qüestió és: ¿paga la pena crear un nou estat on el català sigui residual? La resposta no és senzilla perquè per a molts implica un canvi de paradigma.

El catalanisme s’ha volgut explicar sovint a través de models exteriors. Un d’ells, utilitzat fins a l’extenuació sobretot per l’independentisme, és l’irlandès. Una de les figures emblemàtiques de la Irlanda moderna i de la consecució de la seva independència del Regne Unit fou Eamon De Valera (1882-1975). El polític tenia molt clara la importància de la llengua irlandesa per al nacionalisme.

És ben probable que fins i tot fent del català l’única llengua oficial la mesura no aturés la davallada en el seu ús  -només cal parar l’orella al carrer-

“Si mai hagués d’escollir -exposava- entre l’irlandès i la llibertat, escolliria el primer perquè mentre tens la llengua tens la potencialitat d’obtenir la llibertat: la llengua duu en si mateixa la nacionalitat i la nacionalitat conté el desig de llibertat”. I afegia: “Es pot perdre la llibertat cinquanta vegades, però mentre la llengua i els sentiments que s’hi consagren romanguin amb nosaltres, estarem preparats per aconseguir la llibertat perduda. En canvi, si la llengua mor, no la podrem recuperar més”.

L’independentisme irlandès -descomptant ajuts externs i realpolitik - va reeixir perquè en el fet de deslligar-se del domini britànic s’hi veia una oportunitat de viure millor. Després de 1921 i malgrat l’esforç per normalitzar-ne l’ús, l’irlandès és avui molt secundari. I, com en el cas de la llengua, la piconadora de la modernitat va acabar també amb la imatge de la Irlanda irlandesa.

Eamon De Valera: “Si mai hagués d’escollir entre l’irlandès i la llibertat, escolliria el primer perquè la llengua duu en si mateixa la nacionalitat i la nacionalitat conté el desig de llibertat”

El 1937 De Valera va impulsar la segona Constitució d’Irlanda, que incloïa l’irlandès com a “llengua nacional” i primera llengua oficial de la nació, i l’anglès com “una” segona llengua oficial. Incloïa també l’ús de mots gaèlics per remarcar la identitat històrica i cultural d’Irlanda, com taoiseach per designar el cap del govern. De Valera n’exercí en tres períodes entre les dècades dels anys trenta i cinquanta i fou president d’Irlanda entre 1959 i 1973.

La inclusió de l’anglès a la Constitució no fou el que propicià la minorització de l’irlandès: a les acaballes dels anys trenta del segle vint no més d’un 15% el parlava i llegia. L’anglès ja l’havia substituït i era una realitat tan flagrant a l’illa -només cal pensar en quina llengua escrivien els seus millors literats- que De Valera no s’hi pogué girar d’esquena. Els seus conciutadans se sentien molt irlandesos, però el gaèlic ja no els era útil. A pesar d’això i del que predicava, el polític no sembla pas que volgués renunciar a presidir una Irlanda més lliure però menys bucòlica per retirar-se a les illes Aran en un residu de la Irlanda irlandesa.