23/11/2018

El repte del catalanisme

3 min

Escriptor i historiadorLa situació dels polítics empresonats o fora del país, la pugna en el si de l’independentisme i entre catalanistes i el debat entorn de l’existència i conveniència de l’autodeterminació ha relegat a un pla molt secundari un dels elements a què el catalanisme en conjunt hauria de dedicar hores de reflexió: el fet que una quarta part dels votants del 21-D escollissin un partit, Ciutadans, que no forma part del catalanisme polític. Un percentatge que s’eleva fins al 30% amb els vots del Partit Popular.

El 21-D va resultar un èxit per a la formació taronja, però també va evidenciar que en un sistema parlamentari no n’hi ha prou amb guanyar sinó que la capacitat de bastir ponts amb la resta de formacions és central per governar. A partir d’aquesta constatació Ciutadans va posar en marxa el discurs –equívoc– segons el qual no governa perquè la llei electoral (l’espanyola) no li ho permet i que en un sistema proporcional ho podria fer.

El partit d’Inés Arrimadas ha afegit el plantejament de ser víctima d’una injustícia electoral a errors flagrants de l’independentisme, com els del 6 i 7 de setembre de l’any passat al Parlament, per aprofundir en un discurs que ha esbossat en els darrers anys i que en els últims mesos, enmig de la competició amb el PP i Vox, manifesta en la seva plenitud. Ciutadans s’esforça a fer creure a un segment de catalans que són ciutadans de segona i que pel fet de sentir-se bàsicament espanyols o més espanyols que catalans (o tan espanyols com catalans) i de tenir un ús preferent del castellà no compten amb les mateixes oportunitats a Catalunya que la resta de conciutadans.

El discurs no s’encamina a plantejar polítiques concretes per resoldre i millorar aspectes de la societat o a plantejar una nova proposta de distribució de competències Generalitat - govern d’Espanya, sinó que busca presentar el partit com a defensor de la gent que es veu reflectida en aquesta fabricació –no pas en allò que és, sinó en allò que la propaganda li diu que és–. Es tracta d’alimentar la figura del desclassat –cap a baix i no com una tònica de la societat en general sinó específica d’un col·lectiu– i de l’immigrant perpetu –en la qual els fills no superen aquesta condició sinó que l’hereten.

Davant la incapacitat de governar Catalunya es vol crear i presentar una bossa de població desemparada davant la Generalitat i fins i tot de la seva policia, com si visqués en un context que en perspectiva comparada tingués més a veure amb la situació d’uns colons o d’una població ètnicament diferent en un context hostil. I, a partir de la creació d’aquesta imatge, s’invoca l’ajut de la potència ‘exterior’. Es tracta de fer veure que s’és la primera línia de defensa d’uns postulats, d’un sentiment –l’espanyolitat–, per treure’n rèdit polític. La representació recent d’Arrimadas al Parlament, bandera espanyola en mà, n’és una mostra diàfana.

Bona part dels greuges que assenyala Ciutadans per fabricar discurs –el més clamorós és el de la victimització del castellà a les escoles– són pura invenció. Troben, però, un terreny adobat en què sustentar-los. Entre altres motius perquè part d’aquells a qui atreuen aquests cants de sirena conceben la Generalitat com un ens aliè: ni veuen les virtuts d’un poder intermedi Estat-municipi, ni hi tenen ells ni els seus coneguts cap relació contractual directa. La limitació d'espai no permet analitzar aquests aspectes, però aquests factors són fruit de polítiques autonòmiques errades dels darrers quaranta anys.

A més, el Procés ha dut a pensar a aquestes capes de població on pesquen els taronges que si durant quatre dècades “ells” no han participat en un poder autònom ni n'han vist el benefici, amb un poder d’estat en català el guany serà només “per als de sempre”. En canvi, ells es trobaran en un desavantatge (que Ciutadans incideix a fer aflorar) encara més gran del que conceben que viuen ara. Una part de l’independentisme, obsedit en el referèndum, ha interioritzat que l’important és votar "perquè a una quarta part de la població no se la convencerà mai" (de les virtuts d’una república, s’entén). La qüestió és que seria molt diferent si aquest percentatge no convençut fos catalanista, que no pas que estigui fora del consens del catalanisme.

Desfer tot allò que siguin percepcions sense fonament i corregir aquelles que tinguin una base només es pot fer des d’un govern eficient i a partir de la revisió d’allò que fins ara no s’ha fet bé. En una república o en una autonomia, la consolidació en el temps del percentatge de població agombolada avui a l’entorn de Ciutadans enmig de la perspectiva política pròpia i internacional actual és una via d’aigua massa important per a la pervivència del catalanisme en conjunt.

stats