Tarradellistes quan convé

Des del mateix moment en què el retorn de l’exili de Josep Tarradellas va esdevenir un fet plausible, determinats partits polítics van iniciar una cursa per apropiar-se’n o lligar-se a la seva figura. Ja retornat, ho va fer de manera fugissera Convergència Democràtica amb l’intent, més o menys sincer, que encapçalés la seva llista el 1980. Després de mirar-se’l de reüll en l’inici de la Transició, ho van fer els socialistes catalans en la dècada dels vuitanta com a ariet contra el primer pujolisme. Ho fa d’uns anys ençà Ciutadans, que, havent pres el nom de la formació de la seva frase més cèlebre, el presenta com si es tractés d’un polític autonomista.

Se l’apropia el Partit Popular, amb interpretacions incompletes de la seva posició envers els Fets d’Octubre de 1934. I també quan el contraposa, amb un homenatge al seu monument barceloní l’Onze de Setembre, a l’ofrena a Rafael Casanova. El PP oblida que en la Diada de l’any 1979 l’aleshores president va assistir a l’ofrena a Casanova. Per acabar-ho d’adobar, algú havia col·locat una imponent bandera estelada a les mans de l’estàtua del conseller en cap.

Aquestes darreres setmanes la pressió del govern espanyol envers l’actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, per tal que assistís a la Conferència de Presidents per tractar la qüestió del finançament econòmic de les comunitats autònomes ha estat important. Els mateixos que es volen fer seu el llegat pactista de Tarradellas, i que demanen al president català que assisteixi a la taula del cafè per a tothom, obliden que una de les màximes del pensament tarradellista era la bilateralitat de relacions amb el govern estatal. Ho pensava així perquè ho havia viscut durant la Segona República i perquè va preveure que el de les autonomies seria un estat car i un cau de descontents. El temps li ha donat la raó: avui una part substancial de la població de fora de les dites nacionalitats històriques veu bé recentralitzar competències.

Entre tanta apropiació interessada i dècades de politització, no ha d’estranyar que molts ciutadans coneguin Tarradellas a partir de la reiteració de judicis sovint erronis. A això també hi contribueix l’escassa atenció que li ha dedicat el seu propi partit. Sí, va tenir moltes batusses en el si d’Esquerra Republicana de Catalunya. Sí, des de l’òptica republicana grinyola l’acceptació del marquesat. Però va ser Tarradellas qui, juntament amb Companys, va dur Catalunya a un estadi quasi confederal durant la Guerra Civil i va dotar la Generalitat a l’exili d’un sentit d’estat -expressió molt en boga ara- que la majoria dels seus crítics no haurien aconseguit perquè els mancava visió política. A ERC hi ha encara més afecte per noms com Antoni Rovira i Virgili o Carles Pi i Sunyer, que no en van ser fundadors i que a l’exili volien desballestar el partit, que no pas pel seu secretari general, que s’hi va oposar amb vehemència.

A l’octubre farà 40 anys del retorn del president i de l’inici de la recuperació de l’autogovern català. Seria bo que l’aniversari servís per reconciliar-lo amb Esquerra. I també perquè cada partit polític es reconegués en l’etapa de Tarradellas que més li plagui, esclar. Però que ho faci a partir del coneixement crític i profund del personatge.

La Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona, institucions que va presidir a la vegada durant dos anys i escaig, fa setmanes que treballen en aquesta direcció. Fent una excepció -com també es fa amb el 125è aniversari de les Bases de Manresa, perquè només s’acostumen a celebrar cinquantenaris i centenaris-, la Generalitat ha escollit per coordinar-ne els actes la fins ara directora de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, Montserrat Catalán, que ha estat més de 30 anys al capdavant d’un dels arxius més importants de Catalunya.

Aprofitant l’avinentesa, la Generalitat faria bé de deixar al marge l’eterna polèmica sobre la pertinença i ubicació dels fons de l’Arxiu Tarradellas i distingir els mèrits prestats per Catalán al país, no només com a mantenidora de la documentació, sinó per la difusió i l’ampliació del seu fons, cosa que beneficia tothom. La seva dedicació ha contribuït a fer que en els darrers anys s’hagi pogut recercar la figura del president.

Els investigadors han d’estudiar més i millor el llegat del polític, i des de les universitats i institucions se l’ha de difondre. Conèixer no implica compartir, ni idolatrar. Una trajectòria política de més de mig segle passa per moltes etapes i decisions amb les quals no cal estar d’acord. Però aprofundir en l’anàlisi d’un dels polítics més rellevants del segle XX català -i segons com espanyol- vol dir tenir claus per encarar millor el futur a partir de l’experiència passada. Cal no deixar passar l’oportunitat que permet l’efemèride i posar-s’hi.