La història-ficció en campanya

Des de la Transició, tots els candidats polítics s’apropien dels personatges i fets de la història i els tergiversen

Un dels recursos més gastats durant les campanyes electorals per donar suport als plantejaments polítics propis o per desacreditar els dels adversaris és la deformació del passat. Ja el setembre de 1976, en un acte a Tarragona en el marc de la confluència per formar el PSC-Congrés i que reproduïa el famós míting del Palau Blaugrana Guanyem la llibertat celebrat al juny, Josep Andreu Abelló va assegurar: “Si els presidents Macià i Companys visquessin avui, serien entre nosaltres”. El president de l’Audiència de Barcelona durant la Guerra Civil feia poc que havia deixat la militància a ERC per apostar per la unió de partits socialistes que protagonitzaven els de Joan Reventós. Les paraules d’Andreu van inaugurar un dels lemes d’història-ficció més exitosos del socialisme català. La rèplica en aquella ocasió va arribar d’un companyista com Jaume Miravitlles, que es va afanyar a criticar el seu excoreligionari. Per al qui va encapçalar el comissariat de Propaganda de la Generalitat durant la Guerra Civil -i malgrat el degotall de fugues posteriors d’històriques figures de l’ERC cap al PSC-, les paraules d’Andreu eren un disbarat.

Començant a comptar des de la Transició, en cada campanya electoral hem vist l’ús d’aquest recurs d’apropiació i tergiversació dels personatges i fets de la història. La darrera campanya d’eleccions a les Corts del 20-D va ser especialment prolífica en aquest aspecte. El cap de llista del PP per Catalunya, Jorge Fernández Díaz, va voler fer seva la figura de l’expresident Josep Tarradellas, i va al·legar que aquest ja deia: “Mentre sigui president no hi tornarà a haver un altre Sis d’Octubre”. El del popular és un argument contra la resolució del 9-N i la via unilateral dels independentistes. El que va obviar o desconeixia el ministre de l’Interior en funcions és que Tarradellas esmentava els Fets d’Octubre i l’actuació de Companys no pas per censurar vies unilaterals, sinó per advertir de la necessitat de mantenir la unitat del catalanisme i no supeditar la política catalana a l’espanyola. A l’altra banda de l’espectre polític, el candidat d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, va afirmar que la Constitució de 1978 va ser “afavorida” i “subscrita” per “feixistes”, escudant-se en el fet que “ho diu la història contemporània”. Així, d’una vegada, ficava al mateix sac figures com Manuel Fraga i Jordi Solé Tura. Un despropòsit que la memòria d’aquest darrer no mereixia.

Els portaveus polítics s’atreveixen a la història-ficció perquè el consum d’assaig històric tant a Catalunya com en el conjunt d’Espanya és ridícul

Enamorat de la visió de la longue durée del catalanisme, el candidat de Democràcia i Llibertat, Francesc Homs, va assegurar: “La Generalitat és una institució que ve de molt lluny, del segle XIV, i no necessita la Constitució espanyola per acreditar la seva existència ni la seva legitimitat”. Amb independència que es restablís la Generalitat republicana abans de l’aprovació de la carta magna, es fa molt evident per què el 1931 es va escollir el nom de Generalitat per a l’ens autonòmic: permetia que els nacionalistes catalans, per tal de legitimar-se, apel·lessin a la longevitat d’una institució medieval amb la qual no tenia res a veure, mentre que a Madrid el nom no intranquil·litzava perquè no significava res. En la mateixa línia romàntica l’aleshores president català en funcions, Artur Mas, defensava: “Catalunya ha esperat tres segles per poder ser on és ara”.

També viatjant en el temps, el candidat de Podem a la presidència, Pablo Iglesias, va posar damunt la taula la Constitució de Cadis de 1812 per reivindicar “la idea de sobirania nacional enfront de les potències estrangeres”. I, bo i celebrant la Pepa, va equiparar Napoleó amb la troica. Mentrestant, Josep Antoni Duran i Lleida va passar-se la campanya amb la intenció d’imbuir-se del paper que Miquel Roca va fer a finals dels anys setanta. Per la seva banda, Mariano Rajoy es va veure obligat a passejar al costat del fill d’Adolfo Suárez per Àvila, la terra natal de l’expresident espanyol, davant l’intent d’Albert Rivera, de Ciutadans, d’apropiar-se sense rubor de l’herència política del centrista.

La ironia de tot plegat és que els portaveus polítics s’atreveixen a la història-ficció no només per desconeixement o per cercar elements que els carreguin de raó, sinó perquè qualsevol editor sap que el consum d’assaig històric tant a Catalunya com en el conjunt d’Espanya és ridícul. L’allau de referències al passat que fan l’estol de candidats surt de franc perquè, quan a dalt de l’escenari o en un plató diuen una bestiesa, un gruix important de la ciutadania va mancada dels coneixements bàsics de la història del país per qüestionar-la o per riure-se’n. Però també per això el rèdit que en poden treure és més que dubtós. En la campanya que s’enceta els candidats podrien gastar més temps a presentar propostes per governar -que és el motiu pel qual són escollits- que no pas a fabricar-se un passat a mida.