El president Puigdemont i la representació del poder

Jo estic disposat a rebre la primera trucada d’algú, encara que sigui per felicitar-me pel càrrec.

-¿L’ha felicitat algú?

-No.

-¿Ningú? Escolti’m, vostè és el president de la Generalitat. ¿No li ha trucat Pedro Sánchez?

-Encara no, sé que em trucarà.

-¿No li ha trucat Mariano Rajoy? ¿No li ha trucat Albert Rivera? ¿No li ha trucat Pablo Iglesias? ¿No li ha trucat Alberto Garzón? ¿No li ha trucat el lehendakari Urkullu?

-No. M’ha trucat el vicepresident del Govern Balear i sé que Pedro Sánchez té interès a parlar amb mi.

-¿Li deu haver trucat Ximo Puig? ¿No li ha trucat Francina Armengol? ¿No li ha trucat Cristina Cifuentes?

Sens dubte, de la primera entrevista institucional concedida pel nou president de la Generalitat de Catalunya i realitzada per Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio dijous passat, 14 de gener, el que en quedarà serà aquest fragment entre Carles Puigdemont i Mònica Terribas. Una bateria de preguntes en què, arribat un punt, la periodista ja sabia la resposta, ja que va acabar amb un sorneguer “Ja no li pregunto si li ha trucat Angela Merkel perquè ja entenc que tampoc”, mentre el president es tocava la cara incòmode i abaixava la mirada.

La reacció de la premsa l’endemà anava des dels diaris que obviaven o passaven de puntetes per aquest aspecte fins als que victimitzaven el president per la manca de cortesia de la resta de dirigents polítics d’Espanya, passant pels que reclamaven la necessitat d’agombolar el mandatari perquè en el futur no es trobés sol.

És coneguda l’anècdota del juny de l’any 1977 quan, després de la primera i nefasta reunió a Madrid entre l’aleshores president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, i el president del govern espanyol, Adolfo Suárez, el primer va atendre la premsa per anunciar que la trobada havia estat “cordial i productiva”. A partir d’aquí, sempre segons Tarradellas, Suárez va veure en ell un polític en majúscules, amb amplitud de mires i disposat a la negociació, i no pas interessat a estripar la baralla d’inici. El resultat va ser el restabliment de la Generalitat.

Tarradellas no va aprendre a actuar d’aquesta manera a l’exili. Als anys trenta, quan feia de secretari particular del president Francesc Macià, després d’acabada una reunió de la minoria catalana a les Corts ja entrada la nit, la premsa cercava declaracions i ningú no volia parlar. La trobada havia acabat amb raons i desencontres, els assistents en sortien escalfats. Va ser Tarradellas qui va conversar amb els periodistes, i els va explicar que la reunió s’havia desenvolupat amb normalitat i que les coses anaven com una seda. El jove polític era conscient, perquè de professió era viatjant de comerç, de la importància de l’art de la representació.

També n’era molt conscient Macià, que durant els anys vint es va passejar per Europa i Amèrica com allò que no era. L’exmilitar es presentava davant la diàspora catalana i els líders polítics i mandataris estrangers que el volguessin escoltar com a president de l’Estat Català, un nom que jugava de manera molt hàbil amb l’ambivalència de significar no només el seu partit polític sinó també un estat: Catalunya.

Des dels seus orígens el nacionalisme català ha viscut d’aquesta representació, de presentar Catalunya com un quasiestat, emparant-se en el passat medieval i sobretot des de la consecució del poder semiautònom de la Mancomunitat amb Enric Prat de la Riba i autònom durant la Segona República. Però ho ha fet, sobretot, a partir de l’expresident Jordi Pujol, que tenia ben clara la necessitat de representar un poder molt superior al que ostentava. La mostra evident d’això són les trobades amb mandataris internacionals, a qui no hauria arribat mostrant-se només com a president d’una comunitat autònoma i que li donaven projecció a fora però també gran popularitat a casa.

En aquests temps en què està tan en voga la demanda de transparència de la política, és perillós que els líders es deixin endur en excés per aquesta música. Mostrar els budells, l’enginyeria del joc polític, passada la primera reacció d’empatia per la suposada humanització del dirigent, pot dur a la creació d’una imatge de debilitat.

Per les circumstàncies, Carles Puigdemont ha tingut poc temps per imbuir-se de l’aura de la presidència. Haurà d’aprendre a corre-cuita a representar el poder polític del quasiestat que vol dirigir. El procés independentista, per la seva volatilitat intrínseca, viu també d’aquesta representació. La seva força, però també feblesa, es troba més a presentar allò que vol ser que no pas en allò que és.

“Sí, m’han felicitat i espero poder parlar amb tots ells ben aviat. A la presidenta Merkel se li ha comunicat la meva elecció”. És segur que els líders descortesos no s’haurien apressat a desmentir-lo i Puigdemont hauria projectat la imatge que és pres seriosament. El president no es pot permetre donar la impressió que va nu.