23/09/2018

Populista jo? Populista tu!

4 min
Populista jo? Populista tu!

Historiador / Politòleg de la UOCTrump? Populista! Macron? Populista! Marine Le Pen? Populista! Viktor Orbán? Populista! Putin? Populista! Puigdemont? Populista! Erdogan, Salvini, Chávez, Corbyn, Sanders, Pablo Iglesias, Albert Rivera, Pablo Casado, Pedro Sánchez, Evo Morales, Berlusconi, Eva Perón, Umberto Bossi, Sarah Palin, Alberto Fujimori... populistes!

En els darrers anys el terme populisme ha traspassat les fronteres de l’acadèmia per esdevenir un concepte de moda en l’esfera política. No és estrany que el 2017 el Cambridge Dictionary l’escollís paraula de l’any. Una de les definicions més corrents, popularitzada pel recent manual breu del politòleg holandès Cas Mudde, el descriu com la contraposició d’aquells que es reivindiquen com la veritable veu “d’un poble” que cada cop se sent més llunyà del poder exercit per unes “elits corruptes” que defensen els interessos materials d’aquells que realment governen.

Aquesta, però, no és ni de bon tros l’única definició del terme. Per a alguns l’adversari del poble no són només les elits governants, sinó el sistema polític en el seu conjunt. Per a altres no és aquest el tret distintiu sinó el seu antipluralisme, com per exemple per al politòleg alemany Jan-Werner Müller.

Per a la politòloga britànica Margaret Canovan, el populisme neix de la tensió entre les dues pulsions que caracteritzen la democràcia: la promesa de la redempció i la voluntat de pragmatisme. La redempció pretén la superació del conflicte, la resolució dels problemes i reptes de la societat. Ofereix, en definitiva, un horitzó emancipador als ciutadans a través del principi democràtic. El pragmatisme, en canvi, es pretén més realista i considera que la democràcia és més aviat una forma de gestionar el conflicte que no pas de resoldre’l, perquè és inherent a les societats humanes.

Acadèmics belgues com la politòloga Chantal Mouffe i l’historiador David van Reybrouck fins i tot consideren que el populisme té un potencial corrector per millorar la democràcia. En la seva visió no seria tant una qüestió de “nosaltres contra ells” com d’“el poble contra l’arrel dels problemes actuals de la societat”. Com diu el politòleg grecobritànic Yannis Stavrakakis. pensar que pot ser una cosa o l’altra depèn de la definició que adoptem. Dins l’acadèmia, el debat sobre si cal trobar una definició de mínims que no en desvirtuï l’ús -tot és populisme- ens remet a altres casos de conceptes que han estat a punt de morir d’èxit.

Així, tal com Roger Griffin i Stanley Payne assenyalaven respecte al feixisme, caldria consensuar una definició de mínims, un denominador comú que ens permetés identificar-ne la forma, és a dir, una mena de populisme tipus o ideal com a punt de partida. Per contra, hi ha qui advoca per no utilitzar el mot perquè considera que ho significa tot i res alhora.

Podríem continuar. És evident, però, que el debat és encès. Per acabar-ho d’adobar, el populisme no es concep com una ideologia sinó com una estratègia, un estil de fer política. ¿Característiques com la devoció al líder, un discurs comunicatiu directe amb solucions senzilles a problemes complexos, una relació propera entre el líder i el partit, una narrativa amb un adversari extern, l’antiimmigració, l’autoritarisme, una monopolització del concepte poble o nació, són prou generals per definir-lo?

I és que la noció del terme ha projectat les seves pròpies ombres. Molts científics socials han caigut en la temptació de veure’l a tot arreu, des del totalitarisme dels anys 20 i 30 a la Llatinoamèrica de la segona part del segle XX, des dels lideratges que hem esmentat al principi als partits d’extrema dreta amb pulsions xenòfobes o als d’esquerra en països com, entre d’altres, Itàlia, Grècia o Espanya.

L’ús intensiu d’un terme acadèmic en l’esfera política no és un fenomen nou -només cal pensar en feixisme, capital social o comunitats imaginades -, però quan aquest ús és indiscriminat, no entenem res. Al contrari, sovint serveix més per definir a qui el fa servir per desqualificar l’adversari i donar l’aparença de guanyar una batalla política.

Quan cataloguem un líder o una formació política com a populista sovint projectem la imatge negativa que veiem en uns arquetips del nostre propi imaginari sobre algú altre. Si considerem que personatges com Trump o Salvini fan males polítiques -qui en fa de bones o dolentes és un debat obert en democràcia- etiquetar-los merament de populistes potser transmet la pàtina de mandatari nefast, però poca cosa més.

És possible que sigui una tasca hercúlia fer que en l’esfera política es faci un ús acurat de populisme. En canvi, des de l’esfera acadèmica i periodística hauríem de provar de cercar els mots justos per definir allò que volem dir, ser el màxim de precisos i explicar bé el contorn del tema que s’aborda. Utilitzem el terme, sí, però delimitem-ne l’abast. Així donarem claus a la ciutadania perquè es formi un judici crític, sense confondre-la amb una terminologia que ha esdevingut genèrica.

Per contra, fent-lo servir a tort i a dret contribuirem a desenfocar la mirada sobre les causes que provoquen els desajustos socials, econòmics, polítics o mediambientals a què ens enfrontem. Etiquetar ens tranquil·litza, però només perquè ens dona la falsa percepció que comprenem allò que assenyalem amb la nostra denúncia.

stats