El Costa Concordia acaba de ser reflotat i encara no ha esgotat la seua immensa capacitat metafòrica. La seua llegenda se solidifica i s'espesseeix. Un segle enrere, la tragèdia del Titanic va commocionar de la mateixa manera l'imaginari d'un món que ja era global sense saber-ho.
Seria difícil esbrinar per què un simple vaixell pot reunir un contingut simbòlic tan dens. De l'arca de Noè al cuirassat Potemkin hi ha un riu tropològic que pugna per desembocar, i ho fa ben endins de la convergència loquaç de les nostres sinapsis. Però el primer vaixell de la modernitat commoguda va ser probablement l' Aurora . Aquest creuer, que ara és un popular museu a Sant Petersburg, s'integrava en la Flota del Bàltic a la Rússia tsarista i com a tal va participar en la guerra russo-japonesa (1904-1905). Però el seu moment de glòria va arribar més tard: estant avarat a la futura Leningrad el febrer del 1917, la seua tripulació es va passar en massa als bolxevics. El 25 d'octubre, els seus canons van encetar l'assalt al Palau d'Hivern. La llegenda va començar a treballar. Vuit anys més tard, el genial cineasta soviètic Serguei Eisenstein portava a la gran pantalla la història d'un altre barco revoltat, El cuirassat Potemkin (o Potiomkin , com volen els puristes de la traducció). A ritme de tragèdia grega, Eisenstein va commemorar a la seua manera la sublevació de la marineria del cuirassat l'any 1905 a Odessa en un film emotiu i inoblidable.
Abans de l' Aurora i el Potemkin , però, hi hagué el Titanic . Aquesta història ja és molt més coneguda. La nit del 14 al 15 d'abril del 1912 la joia dels transatlàntics anglesos va xocar contra un iceberg i hi van morir 1.515 passatgers (del total de 2.224). El vaixell s'havia publicitat com a pràcticament insubmergible. La seua odissea, òbviament, va començar a capturar la imaginació global pels motius exactes que van dur l'escriptor alemany Hans Magnus Enzesberger a publicar el seu poemari L'enfonsament del Titanic ( Der Untergang der Titanic. Eine Komödie ) l'any 1978. El lúcid assagista alemany hi reflexionava agudament sobre la metàfora central d'aquesta embogida embarcació. El volum està escrit barrejant tres escenaris simultanis: els camps de canya de sucre a la Cuba dels anys 60, Berlín sota la neu i el mateix vaixell. Cuba? Berlín? En efecte: no es pot deslligar la metàfora naval dels somnis revolucionaris de moltes generacions al segle XX, abruptament estrellats contra la burocràcia castrista i els atovons del mur berlinès. Com la Divina comèdia del Dant, també la vida a bord de la nau s'estructurava en cercles... i la mort va pasturar amb energia més avall de la primera classe. Que el món és injust és obvi, però on han quedat els remeis per a canviar-lo? "¿Creieu que vaig ser jo qui va inventar aquest conte del vaixell que s'enfonsa, que és un vaixell i a la vegada no ho és?" No, no vas ser tu, Enzensberger. Tot és molt més complicat.
I després, quan ja ens crèiem a estalvi de l'odiosa retòrica fàcil dels vaixells tràgics, va passar tot allò del Costa Concordia . Quan el 13 de gener de l'any 2012 aquest luxós paquiderm flotant va encallar en les aigües de l'illa del Giglio, al mar Tirrè, totes les mirades es van posar sobre els atribolats i vergonyants muscles del seu capità, el ja cèlebre Francesco Schettino. De sobte, l'atzar treia a ballar novament la metàfora. El comportament inclassificable de Schettino, que va fugir cames ajudeu-me del pont de comandament després d'haver provocat personalment el desastre, ens va fer pensar a molts que tot allò devia respondre sense dubte a l'esperit de l'època. Si el Titanic representava la societat classista que provocaria de seguida la Primera Guerra Mundial -el tèrbol afer de família entre el Kàiser i la reina d'Anglaterra que va causar milions de morts-, i que després no es redimiria amb la fracassada Revolució d'Octubre, el Costa Concordia semblava escenificar la crisi del capitalisme mundial en el nou teatre d'activitats postmodern. De sobte, alguna cosa de la lleugeresa criminal del capità Schettino venia a empeltar-se amb la cobdícia frívola de Lehman Brothers i els banquers transnacionals, que havien provocat una crisi pavorosa de la qual no volien, de cap de les maneres, fer-se responsables.
La moralitat de tot plegat és que cal anar molt amb compte quan es puja a un barco. Mentre la voràgine et sotja, sempre hi ha una orquestra que toca melodies bellíssimes per on s'escola, molt tènue, l'alè profundament historicista de la metàfora.
