03/05/2013

L'herència de Chávez

3 min

La mort d'Hugo Chávez i les posteriors eleccions sense el gran líder a Veneçuela han tornat a posar sobre la taula la visió que tenim, des d'Europa, de la convulsa realitat sud-americana. D'una manera o d'una altra, es fa difícil avaluar els avatars polítics d'aquest enorme i polimòrfic continent sense vessar-hi una emocionalitat massa simple. Als anys 70, foren les dictadures d'extrema dreta; quaranta anys després, han pres el relleu els governs de la nova esquerra llatinoamericana. Naturalment, per a un demòcrata -no importa que siga progressista o conservador- no es pot resoldre el cas indistingint aquests dos extrems, contribuint a la seua confusió. Les figures de Morales, Correa o Chávez ens poden caure més bé o més malament, però en tots els casos es tracta de líders que han arribat al poder a través de les urnes.

El vent de la història, fet i fet, ha propiciat que en els últims anys partits més o menys informats per la ideologia marxista (en el seu vessant més col·lectivista o més socialdemòcrata) hagen pres les regnes de gran part dels països de Mèxic en avall. Naturalment, no és igual ni representa el mateix Lula o Dilma Rousseff que Hugo Chávez o Evo Morales. Als primers se'ls sol reconèixer un pragmatisme moderat que encara suscita admiració; als segons, en canvi (amics de nacionalitzacions i d'expropiacions i amb un discurs incendiari habitualment provocador de la polarització social), se'ls reserva un menyspreu més o menys tàcit, quan no una fosca reüllada des de la superioritat moral.

En realitat, les raons per les quals diferents països de la zona han optat per encimbellar partits d'esquerra més o menys radical sempre seran complexes. Cal no oblidar, en tot cas, que l'actitud dels Estats Units no deixa de tenir-hi una importància objectiva: el gegant del nord ha passat d'una alerta militant i activa en contra de la temptació marxista en la regió a un laissez faire potser no tant des del convenciment com des de la resignació. Siga com siga, el resultat hi ha sigut l'apoteosi d'allò que Hugo Chávez va anomenar el "socialisme del segle XXI". Tant se val que l'exemple de Cuba -la primera i única revolució socialista exitosa- no siga precisament modèlic: mig segle després de l'entrada de Fidel Castro a l'Havana, l'economia del país viu una situació d'emergència crònica i ha viscut el mateix col·lapse que va convèncer Gorbatxov que calia liquidar el sistema soviètic.

És curiós, a tot açò, com ha canviat la nostra actitud mentrestant. Quan la regió s'enfrontava a dictadures sanguinàries com la de Pinochet o la de la junta argentina, la nostra simpatia estava amb els guerrillers i els moviments d'oposició. Ara, en canvi, quan els hereus d'aquests guerrillers i d'aquests partits opositors han arribat al poder, hi descobrim un aire que ja no ens convenç, una retòrica que de sobte es revela arcaica, un programa que no pot funcionar. Som nosaltres, esclar, que ens hem fet vells, però també s'han fet velles certes idees: llegíem els escrits del Che Guevara sobre l'"home nou" que la revolució propiciaria i ens hi inflamàvem... per a descobrir amb el temps que aquest home podia ser perfectament Orlando Zapata, un paleta opositor al castrisme mort en circumstàncies dramàtiques a la presó l'any 2010.

Som injustos amb nosaltres mateixos, probablement. Al cap i a la fi, governs com el de Chávez a Veneçuela han fet un esforç gegantí per a corregir els impactants desequilibris socials del país. No ens convenç l'estètica, però l'impuls ètic hi és. No ens agrada haver de reconèixer que, als 18 anys, ens fascinava la "revolució permanent", i per això sospitem que ningú que encara utilitze aquest llenguatge o un de semblant puga solucionar a la pràctica cap problema.

Més enllà de la faramalla retòrica, Hugo Chávez va demostrar que es podia fer alguna cosa per les classes més desfavorides, però això no ha estalviat al seu país problemes macroeconòmics massa greus. Tornem a ser davant de la paradoxa cubana, amb la sensacional possibilitat de disposar d'un model sanitari exemplar mentre la població, de manera generalitzada, passa gana. I després hi ha la qüestió del carisma. Això que Hugo Chávez tenia i Nicolás Maduro no. Això que, vist des de la nostra aburgesada confortabilitat europea, ens resulta estrident i massa cridaner. En el fons, admirem més els xinesos -amb el seu sistema brutalment contradictori- que no la presència de governants democràtics... en xandall. Som injustos. I ho som, especialment, amb nosaltres mateixos.

stats