Misc 07/07/2014

Món àrab: el dilema militar

i
Joan Garí
3 min

Un tribunal del Caire (Egipte) ha condemnat -el 23 de juny- un grup de periodistes de la cadena Al-Jazira a penes d’entre set i deu anys de presó. El seu delicte: difondre “notícies falses” suposadament favorables als il·legalitzats Germans Musulmans. En la pugna que enfronta l’actual règim militar egipci amb el puixant moviment islamista local, ara obligadament clandestí, ja es dispara indiscriminadament. No només s’empresonen i es condemnen a mort, si cal, els seguidors de Mursi (el líder derrocat de la fraternitat musulmana); també es vol fer callar la veu de l’oposició laica i la sempre molesta feina dels mitjans de comunicació no addictes. A pesar d’això, John Kerry -el secretari d’Estat nord-americà- ha beneït in extremis la posició de la junta militar: amb armes i diners, que és el llenguatge internacional que tothom comprèn… i que patiran els de sempre.

Explicaré, d’entrada, que no crec ser sospitós de simpatitzar amb l’islamisme, ni en general amb cap moviment polític basat en preceptes religiosos (siguen sures de l’Alcorà o passatges del Nou o del Vell Testament). Déu i la política formen un còctel massa explosiu, un invent ideològic digne de les més funestes ensomniacions etíliques del senyor Molotov. Per això em repugna igual un home que vol obligar les dones a anar amb els cabells o la cara tapada que un altre que pretén controlar o judicialitzar el seu hipotètic embaràs. La gran batalla és aquesta: en un costat, tipus com Mursi o Ruiz-Gallardón; en un altre, els demòcrates autèntics, no sotmesos a missatges de divinitats evanescents, sinó a les servituds més prosaiques de la llibertat.

El cas és, però, que tenim un problema seriós amb el món àrab, si és que alguna vegada (potser amb la primavera fantasmagòrica del 2011) l’hem deixat de tindre. Al capdavall, l’agost passat vaig escriure, en aquesta mateixa tribuna, un article titulat “Totes les paradoxes d’Egipte”, en què exposava la cruesa del combat en litigi amb fermesa davant el fanatisme islamista, però sense condescendència envers el règim d’Al-Sissi. Un any després, la situació no ha canviat: Al-Sissi ja és president del país, i la repressió contra els integristes i, de passada, contra tota mena de dissensió, és el pa nostre de cada dia. Occident, però, s’enfronta a un dilema: ¿si les eleccions les guanyen els islamistes, s’ha de donar suport, indefectiblement, als règims militars de la regió?

A mesura que passa el temps, en tot el nord d’Àfrica i al Pròxim Orient va consolidant-se la sensació que l’estabilitat només pot vindre donada per un exèrcit laic que exercisca una indissimulada repressió contra l’integrisme islàmic. La lliçó de l’Iraq és bastant òbvia: destruït Saddam Hussein, la guerra civil ha arrasat el país i, després d’una pèrdua colossal en vides humanes i recursos per part de l’ocupació anglo-nord-americana, els fanàtics estan a les portes de Bagdad. En la resta dels països, la situació no és gaire millor: Síria encara es dessagna sense un horitzó clar de futur, Líbia és un caos profundament inflamable en la vertical d’un mar de petroli, i fins i tot a Turquia, que semblava una democràcia irreprotxable, les dèries teològiques d’Erdogan li caven la pròpia tomba. Només els règims basats en sistemes autoritaris o semiautoritaris (el Marroc, l’Algèria de Bouteflika, l’Aràbia Saudita) es mantenen de moment, però no sense jugar un joc pervers amb l’islamisme (tolerant-lo, promocionant-lo d’amagat, concedint-li petites victòries que auguren un triomf final). Tota la regió és un polvorí de conseqüències incalculables.

Potser per això es veu com a normal que Occident haja decidit aliar-se amb règims com el d’Al-Sissi a Egipte. Fet i fet, els militars del país del Nil ja van concedir rèdits polítics molt sucosos en el passat, quan van saber firmar la pau amb Israel (el pim pam pum de tots plegats) i van construir el miratge d’un estat laic capaç de fer eficaçment el paper de policia regional. Però el preu, ara, ja és massa car, i els periodistes d’Al-Jazira -tan innocents com qualsevol informador rigorós de qualsevol altra part del món- l’estan pagant.

Al final, sembla que només podem escollir entre un islamisme més o menys majoritari en el sentir popular o uns règims que semblen voler posar en circulació nous transsumptes vergonyants de Saddam Hussein o Hosni Mubàrak, ni que siga adaptats a la nova circumstància i amb el maquillatge corresponent. Mentrestant, els liberals laics, els qui van protagonitzar els anhels més purs de la Primavera Àrab, són abandonats a la seua sort. Ens podem permetre aquest luxe?

stats