Misc 18/06/2014

Música per a una coronació

3 min

L'abdicació de Joan Carles I em va agafar conduint. Era aquell dilluns, 2 de juny, i vaig posar la ràdio. La notícia em va sobtar i em va fer gràcia alhora. I és que jo venia d'Alacant i feia poques hores que havia abandonat el ferri que em va retornar d'Orà (Algèria). Acabava de participar en una emotiva expedició que commemorava el setanta-cinquè aniversari del viatge de l'Stanbrook, l'últim vaixell que va abandonar l'Espanya republicana abans del final de la guerra.

La comitiva que va desembarcar a Orà el 30 de maig amb fills i filles dels passatgers originals de l'Stanbrook tenia una fonda significació republicana (aquest viatge ja l'he contat a l'ARA: al suplement Ara Diumenge del 8 de juny). Al cap i a la fi, la memòria de l'esquerra ha convertit la Segona República en un escenari mític, on es van assajar tràgicament tots els experiments liberals que la democràcia monàrquica del 1978 acabaria reprenent. Però sense èpica...

En el fons, en política només hi ha dues actituds: la liberal o progressista i la conservadora o autoritària. Són etiquetes que es presten a la confusió, ho sé. Però és fàcil saber si un liberal ho és de debò o es tracta simplement d'un espavilat addicte a les salvatjades economicistes de l'Escola de Chicago. Els conservadors, d'altra banda, s'emmirallen molt fàcilment en la figura d'un líder providencial, un jefe heroic, un führer més o menys d'anar per casa. Per això del liberalisme autèntic al rojoseparatismo només hi ha un estadi o dos, i del conservadorisme al feixisme la mateixa equívoca distància.

La República dels anys 30 no va ser modèlica, això és evident. Però relacionar-la exclusivament amb la crema de convents i els inqualificables assassinats massius de capellans i monges –com fan els seus enemics– sembla de tot punt excessiu. Fet i fet, el govern legítim en guerra es va veure sobrepassat per aquests crims abominables. Ben al contrari, els anys republicans –les poques anyades pacífiques que s'hi van disfrutar– van propiciar experiments essencials per a l'educació, la sanitat, el món de la dona i l'injust repartiment de la propietat de la terra. Aquell mirall encara ara ens retorna alguns límpids reflexos.

Naturalment, ningú podia esperar que l'endemà de l'abdicació de Joan Carles el debat monarquia-república no tornara a estar operatiu. Els partidaris de posar un civil, elegit democràticament, al capdamunt de l'organigrama de l'Estat, es van llançar a les places. A Catalunya, com és lògic, tot va adquirir un aire privatiu, perquè encara ningú ha proposat –s'ha insinuat, però no com a proposta ferma– que un futur país independent continue sota l'hègira de la monarquia espanyola, seguint el model de la Commonwealth britànica. El model republicà, llavors, es dibuixa com a inevitable.

D'una manera o altra, el prestigi polític i intel·lectual d'aquest model s'ha mantingut incòlume. Personalment, no tinc res contra les figures de Joan Carles I o de Felip VI. És excessiu, si voleu, que aquest últim es dispose a regnar justament quan s'acompleix l'aniversari de l'inici de les malifetes de Felip V, el seu il·lustre predecessor. Però la història i la ironia van sovint de bracet, xarrant amicalment, com dues velles alcavotes.

No seré jo qui deixarà de reconéixer que el regnat de Joan Carles I ha propiciat un període de benestar i d'estabilitat política inèdit en la convulsa trajectòria de la Pell de Brau. Al Cèsar el que és del Cèsar. Però hi ha determinades esquerdes en un mur que sembla més sòlid del que és, certes insuficiències de base, fins i tot alguns forats escandalosament inocultables. Potser el fill aprendrà la lliçó del pare, farà un discurs de coronació en totes les llengües de l'Estat i canviarà l'òptica territorial tradicional en la casa reial. O potser serà el rei que simplement precedirà la República Catalana o la Tercera República Espanyola. Tot està per fer i tot és possible.

El que ja resultarà inoblidable, supose, és aquesta data: 2 de juny, el dia de l'abdicació. Bussejant en les revoltoses sinapsis de la meua memòria més gregària, en aquell racó que reservem a les grans ocasions col·lectives, només recorde –la memòria és capritxosa– una data semblant: el 29 de gener del 1981. Aquell dia Adolfo Suárez, ullerós i demacrat, va anunciar per televisió que dimitia com a president del govern. Jo tenia quinze anys. Davant la prosopopeia de la circumstància, no vaig tindre altra pensada que gravar el discurs de Suárez en un radiocasset. La història em feia l'ullet (també la ironia, però llavors no ho sabia). Els canvis d'època se substancien així.

stats