La història, en el fons, podria ser només la repetició d'alguns moviments cíclics. Aquest constructe que encara anomenem Espanya ha viscut abocat al seu abisme diverses vegades en segle i mig. En ple 2013, però, el bucle imposa la seua figura. De sobte, en el fons del mirall, l'estat plurinacional que no va poder ser es veu amb el rostre de cent-quinze anys enrere. El cercle es tanca.
Al febrer coneixíem que el deute públic espanyol es va acostar el 2012 al 84% del PIB. Per a trobar un nivell tan alt de morositat caldria remuntar-se al 1910. En aquest any, per descomptat, l'estat emergia d'una tempestat perfecta. Els vells vaixells de fusta de l'armada van ser enviats a lluitar no contra els elements sinó contra els poderosos cuirassats nord-americans. "On són els barcos?", es preguntava Joan Maragall en la seua Oda a Espanya . En el fons del mar, naturalment. I amb ells el somni imperial d'un país angoixat que va haver d'enfrontar-se contra la crua realitat. Valle-Inclán afegiria truculències satíriques a aquesta imatge, i el que acabaria imposant-se en la consciència col·lectiva és la imatge de la depauperació vestida amb els parracs d'una glòria impossible.
La crisi del 98 va forçar el retrobament entre Espanya i la realitat. Quan Joaquín Costa demanava "desunflar Sagunt, Numància i Lepant" advocava simplement per submergir la mística imperial a la mateixa profunditat a què s'havien sepultat els cadàvers del combat inútil contra l'ambició ianqui. Perdre Cuba i les Filipines suposava haver d'heure-se-les amb aquest estrany imponderable: la regeneració.
Ara es torna a parlar de "regeneració". La crisi és econòmica, política i moral. S'ha emportat ja tot un papa, però per davall de sant Pere ningú més dimitiria. El catolicisme sempre va tindre un toc jeràrquic de gran efecte. L'"obediència deguda" igual serveix per a les intrigues vaticanes que per als partits assetjats pel bombardeig en qualsevol guerra domèstica. A tot això ha vingut a afegir-s'hi un altre paral·lelisme inquietant amb el 98: la qüestió Catalunya. El que va començar Valentí Almirall bé que ho haurà de cloure algú. El bucle s'imposa.
Joan Maragall, per cert, espremia en la seua Oda certs avatars ciclotímics: "Salva't, oh!, salva't", pregava a la madrastra, però després concloïa, fulminant: "Adéu, Espanya!" Si no hi ha salvació possible, arriba el moment del comiat. La història de l'independentisme català té el seu punt d'ignició simbòlica en aquest ambigu poema, que significativament està datat l'any fatídic (1898). De seguida arribarà la generació que porta el seu nom. No per casualitat els seus integrants vénen tots de la perifèria peninsular: Unamuno és basc, Azorín és valencià, Valle-Inclán és gallec, Machado és andalús. L'Espanya centrífuga ve en ajuda de l'Espanya centrípeta. Maragall -tan amic d'Unamuno- podria haver-se constituït en la peça catalana del puzle. Però el vell poeta estava en una altra guerra. Catalunya, amb el Modernisme, mirava a Europa, i només de reüll a les colònies d'ultramar. El cor de Barcelona era més parisenc que llatinoamericà. I així ha seguit fins a l'actualitat.
La regeneració, per descomptat, exigiria ara mesures tan dràstiques com les que es van proposar llavors. Potser ja no baste amb la caiguda d'un govern: si no hi ha canvi de sistema -mediten les pescateres als mercats municipals- almenys seria un detall l'abdicació del rei. Amb valentia caldrà formalitzar, a la força, la necessitat d'arribar a alguna cosa nova.
Crisi, diuen, és l'altre nom de l'oportunitat. A Catalunya això s'ha pres literalment. Mentre arreu ens submergim en un marasme inacabable d'execucions hipotecàries, retallades massives dels pressupostos públics, augment de l'índex d'atur i fallida generalitzada d'empreses, els ciutadans de Catalunya pensen que ha arribat el moment que la pell de brau s'esgalle per la part més tendra.
Catalunya vol ser ara Cuba o les Filipines. El nou 98 és massa evident. El bucle, en un circuit elèctric, és un camí tancat, i en un servosistema és la ruta que recorre un senyal en una cadena directa i de retorn. Però potser la definició que ens escau ara millor és la de bucle magnètic, és a dir, un camp amb els extrems units entre ells, a fi de constituir una cinta sense fi. Queda el dilema de si Catalunya aconseguirà la independència demà o demà passat, i, en l'altre camp, de si Espanya decidirà ser Sèrbia o ser Anglaterra. D'una manera o altra, l'oportunitat de la crisi serà executada. En forma de bucle?
