Misc 02/12/2014

La caiguda de l’últim cacic de la nissaga Dels Fabra

Els tripijocs familiars i l’estil de lideratge obscur dels Fabra arranquen al segle XIX

i
Joan Garí
3 min

Castelló de La PlanaDesprés de més d’una dècada de processament judicial, Carlos Fabra Carreras (Castelló de la Plana, 1945) finalment ha entrat a la presó. Durant aquest temps s’ha fet globalment famós i ha arribat fins a les pàgines de The New York Times, però el que potser es coneix menys fora de les comarques de Castelló és que aquest “ciutadà i polític exemplar per al PP” -Rajoy dixit l’11 de juliol del 2008- és l’últim esglaó d’una coneguda nissaga de cacics que van deixar la seua empremta a la Plana durant els segles XIX i XX.

El fundador d’aquesta peculiar família va ser Victorino Fabra Gil, àlies l’ agüelo pantorrilles. El seu malnom, en valencià castellanitzat, es referia al costum d’usar calça curta. Fabra Gil, del Partit Conservador, va controlar una província convulsionada per la guerra carlina en la segona meitat del segle XIX. Sense saber-ho, iniciava una fecunda llista de polítics castellonencs que, durant més de 100 anys, impregnaria la política local amb les aromes afruitades del caciquisme. Ell va ser l’oncle del besavi de Carlos Fabra Carreras, ara ja a la presó. El seguirien Victorino, Hipólito i Plácido, tres nebots dignes dels papes Borja. La Diputació de Castelló, de fet, sembla feta a mida dels Fabra. Carlos la va heretar de son pare, Carlos Fabra Andrés, que també la va heretar del seu: Luis Fabra Sanz.

Del franquista Fabra Andrés, alcalde en la postguerra i que ara dóna nom a un trofeu de golf, una necrològica retrospectiva en un diari local li atribuïa “el gran enlairament de Castelló com una ciutat moderna, oberta, lluminosa i mediterrània”. Tot amb els Fabra és així: colossalment descomunal.

Les ulleres, part de la llegenda

Cada Fabra ha afegit el seu granet de sorra a la llegenda d’aquesta nissaga. Carlos, des d’ahir un reclús més a la presó d’Aranjuez, té una inconfusible estampa gràcies a les seues ulleres de vidres fumats. No enfosqueix la visió per semblar el protagonista d’un film de Francis Ford Coppola, sinó per amagar l’ull de vidre que té des que va perdre el seu en una baralla infantil. Amb aquesta vista esbiaixada va ser president de la Diputació entre el 1995 i el 2011 i encara ara és un home amb ascendent al PP a Castelló. La nissaga podria acabar amb ell, però la seua filla Andrea Fabra també ha fet carrera política. Andrea, casada amb Juan José Güemes, conseller de Sanitat amb el govern d’Esperanza Aguirre, es va fer famosa per un extemporani “Que es foten!” adreçat als aturats des del seu escó al Congrés.

Origen dels maldecaps judicials

Els problemes judicials de Carlos Fabra, en tot cas, van començar l’any 2003, quan va topar de cara amb els abruptes termes suborn, prevaricació i tràfic d’influències. Un exsoci i amic, Vicente Vilar, el va acusar d’haver intervingut davant d’altes instàncies del govern d’Aznar per legalitzar fraudulentament determinats productes fitosanitaris. Després es va saber que els comptes dels Fabra amb Hisenda tampoc estaven gens clars.

El fet que, segons ell, li havia tocat diverses vegades la loteria -amb premis milionaris- no va ajudar gens a la seua imatge, perquè esgrimir una grossa de Nadal pot ser una acreditada manera de blanquejar diners negres. El cas va arribar als tribunals, però al jutjat de Nules els jutges i els fiscals se succeïen sense que se’n traguera res en clar. A la Diputació, mentrestant, els debats eren acarnissats, i Fabra no tenia cap problema a atribuir a la mare del cap de l’oposició socialista l’ofici més vell del món. Ara, finalment, ha arribat la seua caiguda.

stats