Misc 21/07/2014

El malentès liberal

i
Joan Garí
3 min
El malentès liberal

El passat 12 de juliol, l’economista Miquel Puig publicava, en aquestes mateixes pàgines, l’article “Una missió per a l’esquerra (catalana)”. El senyor Puig sempre és de bon llegir: pots estar d’acord amb ell o no, però els seus punts de vista solen estar raonats i ben explicats. A l’hora d’abordar la dicotomia esquerra-dreta (o liberals-conservadors, segons el fructífer esquema dinovesc), però, fa la impressió de confondre alguns conceptes sense els quals no és possible arribar a una conclusió mínimament operativa.

Segons Puig, “el problema de l’esquerra contemporània” és “que continua creient i proclamant que la seva missió és frenar els “conservadors”, “com si aquests no haguessin desaparegut de l’escena fa més d’un segle”. Diu això després de reconèixer que el triomf del “liberalisme”, ja al segle XIX, va propiciar “una enorme millora del nivell de vida general”. En realitat, el problema ve a ser què hem d’entendre per “conservador” i què hem d’entendre per “liberal”. Si conservador és aferrar-se a un estat de les coses establert, sense cap temptació de canvi, i d’això en fem una lectura esbiaixadament economicista (i aquí al senyor Puig se li nota la tirada professional, que propicia una determinada manera de mirar), és obvi que el capitalisme no hi juga, ni permet jugar-hi. No debades la primera cosa que fa qualsevol honest militant dretà -especialment si és ciutadà espanyol-és abominar de l’etiqueta, i proclamar-se “liberal”. En l’imaginari contemporani, el conservador és un tipus cellajunt, amb patilles fins a la barbeta, un trabuc en bandolera i un escapulari de qualsevol marededéu muntanyenca. Però els brillants executius atauronats que han provocat l’actual crisi amb les seues virgueries financeres i tots els ministres del ram obsedits, per exemple, a malvendre el patrimoni públic a favor de la liberalització (el mot talismà) del sistema, amb la seua pulsió “transformadora” (el mot és del senyor Puig), se’ns representen com el súmmum de la modernitat, l’europeisme i la virtut reformista.

Què passa, però, quan aquests mateixos mamífers dentats han de resoldre alguns dilemes morals a partir de l’esquema liberal/conservador, i amb la pressió al bescoll d’algun crucifix de bona fusta? El cas espanyol, en aquest sentit, torna a ser paradigmàtic. Pensem, sense anar més lluny, en el que prepara el PP amb la nova llei de l’avortament. Ara resulta que els qui es reputen de “liberals” des del punt de vista econòmic (confonent, com aquell hilarant personatge de Santiago Rusiñol, la “llibertat d’aranzels” amb la llibertat tout court ) es revelen com a conservadors de manual des del caire moral. I això és molt aclaridor. Precisament la gran mistificació dels nostres dies és aquesta conversió en massa del conservadorisme sociològic al liberalisme nominal. Ser liberal, em tem, és tota una altra cosa, i no se’n pot ser sense un plantejament ètic molt determinat.

Observa Miquel Puig -i observa bé- que la propaganda de l’esquerra identifica PP i CiU com a forces conservadores. En realitat, són dos casos totalment diferents, i l’abús consistiria, en tot cas, a posar-los en el mateix sac. Precisament CiU (més Convergència que Unió, és clar) s’ha acostat molt clarament als patrons liberals -fins i tot en el sentit europeu- des del moment que ha adoptat una moral sexual i social partidària de la llibertat individual, i no sotmesa als dogmes seculars de l’Església. El PP, en aquest sentit, ha seguit tota una altra trajectòria.

Si ara resulta que hem de reputar de “progressistes” a tots aquells -com Bauzà a les Balears: quin dàtil!- que volen “canviar” les coses, sense poder jutjar si el canvi en qüestió és a millor o a pitjor, llavors estem perduts. Desmuntar l’estat del benestar, per dir un exemple que tots entendran, és una transformació, una “reforma” (una altra paraula màgica). Però els “liberals” que porten a terme aquesta demolició (incloent-hi CiU, per cert): treballen per al progrés o per a la regressió? És el dilema clau.

La crisi de la socialdemocràcia europea (bandejada pels electors per no haver-se sabut diferenciar clarament de la dreta dominant des del 2008) ha afegit confusió a aquest estat de coses. Però que a l’esquerra li vaja malament no vol dir que la dicotomia dreta-esquerra ja no tinga sentit. Està molt bé que ara tots vulguen ser “liberals”. Tanmateix, la llibertat és una noció massa important per a deixar-la en mans de simples agents de canvi i borsa… Dit tot això, senyor Puig, amb la meua cordialitat més afectuosa.

stats