Misc 07/08/2014

Un marge poc protector

i
Joan Garí
3 min

Marge Protector és només el nom que el govern d’Israel ha posat al darrer operatiu bèl·lic que ha tingut lloc a la franja de Gaza. Els fets són ben coneguts: tres adolescents jueus van ser raptats i assassinats al mes de juny a Cisjordània. Israel va responsabilitzar-ne Hamàs i, l’1 de juliol, va mobilitzar el seu exèrcit contra aquest moviment, que controla els dos milions de persones que s’apiloten a Gaza, aquesta mena de reserva palestina desconnectada del món. Durant tot el mes de juliol s’han viscut escenes dantesques per la confrontació entre els militars hebreus i els guerrillers palestins, amb la població civil entremig, massacrada i violentada. Quan escric aquest article encara no s’ha vist cap llum al final del túnel. L’atac israelià, però, ha generat -com d’altra banda és habitual- un extens moviment de solidaritat amb els palestins. L’Estat d’Israel és vist sense pal·liatius com a agressor, i la pregunta és si això s’ajusta a la realitat o és una visió excessivament esbiaixada.

Fa molts anys que, en aquest tema, estic convençut que l’únic eslògan plausible és aquell de Jean-Paul Sartre: “Estar a favor dels jueus sense estar en contra dels palestins”. I viceversa, òbviament. Crec que Israel té dret a existir i, per tant, també a defensar-se. Però és que és el mateix dret que també usdefruiten els palestins. I ací rau el problema. Són dues nacions que es disputen el mateix territori i això ha ocasionat, des del 1948, un conflicte que, als que ja tenim una certa edat, ens va sorprendre en nàixer i no sé si ens acompanyarà fins a la tomba... D’alguna manera, la disputa entre jueus i palestins és tan nostra ja com d’ells. És la pugna més característica de la nostra època. I no se’n veu cap solució en l’horitzó.

Ja sé que l’esquerra europea ha mitificat la lluita palestina i ha menysvalorat les raons d’Israel. Sospite que això és un error de base. La superioritat militar sempre és antipàtica, però els qui coneixen mínimament la societat hebrea saben que no es tracta d’un país monolític. Hi ha la paradoxa, per exemple, de com l’Estat d’Israel ha de tolerar en el seu si un nombrós grup de persones que no hi creuen. Són els haredins, antisionistes viscerals, que no tenen televisió ni poden anar al cinema o als bars. Tampoc fan el servei militar (que a Israel és una mecanisme bàsic de socialització i nacionalització) ni treballen, perquè deixen que ho facen les dones per ells. Paradoxalment, la dona haredina, que ha de fer vida separada de l’home, ofereix una imatge tan penosa com la dona àrab, oculta sota cinquanta mil vels. Cal no confondre, però, aquests jueus ultraortodoxos amb els hebreus ortodoxos, nacionalistes religiosos partidaris acèrrims de l’Estat d’Israel i dels seus símbols.

Precisament si els haredins són la cara d’aquesta moneda antisistema, els jueus d’origen àrab en són la creu. Com que l’elit del país està formada per jueus asquenazites (de pell blanca i d’ascendència europea), els mizrahims (jueus procedents de països del Pròxim Orient) es veuen sovint discriminats. El súmmum de la marginació, però, està reservada per als pàries: els palestins que viuen dins les fronteres d’Israel. Aquests àrabs israelians són vistos amb suspicàcia pels hebreus. Tenen problemes per a accedir a la vivenda i per a circular lliurement. Demogràficament, però, són el grup més puixant (tant com els haredins, a l’altra banda de l’espectre social), i això planteja interrogants per al futur.

Es podria pensar que els jueus mizrahims haurien de veure amb simpatia els àrabs israelians. En realitat, els odien profundament. La dreta del país (el Likud) sol comptar amb el suport dels mizrahims, mentre que l’esquerra s’ha nodrit tradicionalment dels jueus asquenazites.

I fora d’aquest univers, tan lluny i a la vegada tan a prop, hi ha els palestins, els altres habitants històrics de la Terra Promesa. Sense palestins, Israel seria un país més, una fèrtil i desenvolupada democràcia enmig de les autocràcies àrabs de l’Orient. Però els palestins també hi són. I Israel no sempre s’hi comporta correctament. Curiosament, l’exigua minoria dels pacifistes israelians (aquells que protesten i lluiten contra el tracte dispensat als palestins) està formada en gran part per jueus -i, més concretament, jueves- asquenazites descendents de supervivents de l’Holocaust.

Aquesta extrema complexitat, que va explicar molt bé Ana Carbajosa en Las tribus de Israel (2011), mereix que aprenguem a mirar aquest conflicte amb una certa objectivitat. La solució també serà complexa.

stats