Misc 23/01/2014

El papa Francesc i el cardenal Tarancón

i
Joan Garí
3 min

Deu mesos després de la seua presa de possessió com a papa, és obvi que Jorge Mario Bergoglio ha donat mostres suficients dels nous aires que imperen en la plaça de Sant Pere. Ha sigut el primer papa no europeu des de la mort de Gregori III, l'any 741. I ha arribat amb un cert do de l'oportunitat, després de 35 anys d'imperi absolut del conservadorisme recalcitrant de Joan Pau II i Benet XVI.

No és que Francesc siga un revolucionari, òbviament. Però els ressorts reaccionaris eren tan automàtics en el Vaticà en aquests últims anys que un simple canvi de discurs en assumptes clau (posar l'èmfasi en la pobresa, per exemple, i no en la moral sexual) ha bastat per a descol·locar a més d'un. Començant, singularment, pels preclars dirigents de la Conferència Episcopal Espanyola, amb monsenyor Rouco Varela al capdavant.

Del caràcter dels nous temps en dóna fe el tractament d'un diari tan poc sospitós de lliurepensador com l' Abc, que va acollir sense embuts la primera exhortació apostòlica de Francesc, Evangelii Gaudium ( L'alegria de l'Evangeli ), al·ludint a la perestroika. I no és exagerada la comparació, ja que en boca del nou papa podem sentir judicis que feia massa temps que se silenciaven: "Més que com a experts en diagnòstics apocalíptics o foscos jutges que es vanten de detectar tot perill o desviació, és bo que puguen veure'ns com a alegres missatgers de propostes superadores, custodis del bé i la bellesa que resplendeixen en una vida fidel a l'Evangeli". Són durs els temps en què un papa ha d'explicar als seus acòlits que han de preferir l'Evangeli al Codi Canònic…

Ja no es tracta, açò és evident, d'un pontífex polonès orquestrant l'onada anticomunista que derrocaria el Teló d'Acer, sinó precisament del seu revers occidental. Al cap i a la fi, Francesc al·ludeix a la dictadura dels mercats, i no a la dels soviets, perquè són els primers els que causen els mals concrets del món actual i real. I el que tinga ulls per a veure, en traurà les seues pròpies conclusions.

Aquesta nova etapa del Vaticà em recorda, inevitablement, la que va protagonitzar el cardenal Vicent Enrique i Tarancón en l'Església espanyola. Crec amb sinceritat que l'Església i la societat dels Pirineus en avall estan en deute amb el cardenal valencià. ¿Es pot imaginar la transició a la democràcia sense la profunda transformació operada per Tarancón al si de l'Església local? Aquest home va ascendir a través de la jerarquia episcopal des d'una estudiada homilia contra l'estraperlo en la seua etapa de bisbe de Solsona (El pa nostre de cada dia, 1950) fins a veure reflectida la seua consciència liberal rebotant contra els crits dels ultres que, en el funeral de Carrero Blanco, l'enviaven "al paredón ". Havia sigut un llarg camí que va traure l'Església de la ignomínia de la "Croada" i la va elevar als nous altars democràtics on un home és un vot i un déu no és salconduit per a cap crim.

Vaig conèixer bé el cardenal Tarancón. En els seus últims anys es va retirar a un tranquil xaletet a Vila-real, molt a prop del seu poble i el meu, Borriana. Allí rebia a qui volguera acudir a compartir la seua conversa, que era un reflex dialèctic de la seua personalitat: amable, sorneguera, oberta i corrosivament intel·ligent. Jo li recordava el rumor que va córrer al conclave que finalment va encimbellar Karol Wojtyla, segons el qual Tarancón estava entre els possibles electes. De fet, no haguera sigut el primer papa valencià, i segur que, en l'eternitat o al fons del profund infern, aquells imaginatius malfactors que van ser els Borja (Calixt III i Alexandre VI) el contemplarien amb indissimulat interès. Però don Vicent reia i desmentia el rumor. No, no va haver-hi cap perill que ell fos el triat. Ben al contrari, quan va començar el regnat de Wojtyla va tindre clar de seguida que el seu temps havia passat. Començava una llarga glaciació que només la glasnost de Francesc ha començat a esquerdar.

D'una manera o altra, la insolència d'aquell bisbe de Solsona -el Tarancón jove- que es va atrevir a denunciar amb El pa nostre de cada dia les privacions sota la dictadura només deu anys després de la Guerra Civil es correspon amb aquesta nova etapa -i aquest nou llenguatge- que Bergoglio ha suposat per a l'Església universal. Tant de bo la similitud vaja més enllà i el papa Francesc se supere a si mateix. El dia que en un acte qualsevol un grup d'exaltats l'envien " al paredón " sabrem que el canvi és irreversible. I això serà per a bé de creients i d'escèptics.

stats