Misc 13/05/2014

Una primavera per a Europa

i
Joan Garí
3 min

Europa, que era un somni, s’ha convertit en un malson. Zeus la va raptar quan era una princesa, i li va fer l’amor, però ara correm el perill que els petits déus irats d’una actualitat en ebullició la jutgen amb indiferència, si no amb odi. Com en un vell matrimoni, l’etapa de l’enamorament ha quedat definitivament encapsulada en una pàgina qualsevol de l’àlbum de fotos ja tan poc sovintejat. La crisi econòmica, d’una manera o d’una altra, ha convençut àmplies capes de població que la burocràcia de les institucions europees no constitueix una ajuda, sinó un seriós entrebanc. De sobte, una gran coalició de minories xenòfobes, descregudes o distòpiques ha decidit que ja n’hi ha prou d’alimentar la caldera d’un vaixell que no sembla anar enlloc, i que cada vegada requereix més carbó.

Algú hauria d’haver explicat als rectors del Vell Continent que l’any 2010, amb la primera crisi grega, un mecanisme indefinidament fràgil va ser vulnerat. Ja va argumentar Winston Churchill que Grècia era el “ventre tou” d’Europa. És clar que ell es referia a una circumstància bèl·lica perfectament comprensible: la necessitat d’assaltar un continent dominat per la vesània nacionalsocialista. Fa quatre anys, però, els grecs no s’enfrontaven a un ramat de Panzers, sinó a l’amenaça de la fallida irreversible de les finances públiques. La Comissió Europea, Alemanya i l’FMI van tirar-li una maneta, només és que va ser al coll…

Grècia és la metàfora clau de la nostra circumstància. Mentre Grècia vaja malament (i ja hi ha qui avisa que aviat hi tornaran les males notícies…), Europa anirà malament. I Marine Le Pen a França, Geert Wilders a Holanda i Gàbor Vona a Hongria en trauran rèdits sucosos. És clar que alguns també volen afegir, entre les amenaces al somni europeista, la deriva “separatista”. Ucraïna serà, llavors, la nova metàfora. Els russòfons de la part oriental del país formaran part d’un relat de secessions espúries, foscos interessos destructius, imperialismes descarnats. Que Putin, el seu mentor, es passege amb el tors nu a dalt d’un cavall o acomplint mil acrobàcies inversemblants és un component del drama que no cal negligir, perquè dibuixa una escena massa estrafolària per a Occident. Ucraïna és, així, la nova donzella a qui l’ós rus -que no brau- vol directament violar, esquinçar i esquarterar. El prestigi de la unitat -la seua necessitat psicològica- esdevindrà, així, un factor a salvaguardar per sobre de qualsevol altra circumstància.

I, en aquest context, el proper dia 25 s’ha d’anar a votar. La novetat d’aquestes eleccions, almenys des del País Valencià, és que per primera vegada pot sortir-hi representat un nacionalista valencià, dins el grup Primavera Europea, la coalició liderada per Compromís. No debades Compromís -un grup integrat pel Bloc Nacionalista Valencià i altres formacions progressistes i ecologistes-és el més nou i més esperançador que s’ha esdevingut en la política valenciana en l’últim lustre. Ocorre, a més, que conec personalment el cap de llista de Primavera Europea. Es tracta de Jordi Sebastià, un escriptor i periodista que ha estat alcalde de Burjassot en els darrers tres anys. Que Jordi siga del gremi de la ploma és engrescador: a Brussel·les, no crec que hi faça el paper del buròcrata típic. Que haja sigut alcalde, a més, pot afegir-hi un component d’atenció als microproblemes, a les necessitats concretes de la gent, que em pense que tampoc vindrà malament en el macroparlament d’un territori tan enorme.

Sobretot, però, em resulta interessant la possibilitat que, per primera vegada, un valencianista autèntic arribe al cor de les institucions europees. La perspectiva és inèdita i una mica excitant. Al capdavall, el que més s’hi assemblà en el passat eren els homes que Unió Valenciana, l’extingida formació anticatalanista, va col·locar a Brussel·les. Un d’ells, Enrique Monsonís, que va ser president del Consell Preautonòmic del País Valencià amb UCD, vivia a cent metres de ma casa. Era un vell xaruc, monotemàtic, tan genuïnament valencià com el desinterès per ser valencià, famolenc de reconeixements i tan ampul·lós retòricament com la fatxenderia de fàbrica li dictava. Va ser eurodiputat, sense pena ni glòria, entre el 2003 i el 2004 dins la Coalició Europea, que a les eleccions d’aquest darrer any ja no va obtindre cap mena de representació.

El llistó, doncs, està baixet, així que el que caldria és apujar-lo. Teniu el meu vot, però el vigilaré amb lupa. Grècia, Ucraïna i algun petit municipi valencià, amb ulls de Zeus, us contemplen.

stats