Barça

Johan, mestre, amic, referent

"El Johan és l’únic soci del Barça que ha estat jugador, entrenador, Pilota d’Or i inspirador del model de club que vam adoptar el 2003"

Tot comença aquell meravellós estiu del 73 quan finalment l' Armand Carabén arriba d’Holanda amb el Johan. El Barça de Montal havia fitxat el millor jugador del món, l’estrella de l’Ajax i de la Taronja Mecànica, la selecció holandesa dirigida per un dels nostres millors entrenadors, Rinus Michels. En Cruyff va arribar acompanyat de la seva dona, una rossa guapíssima que ens va enamorar a tots els culers, portant en braços la Chantal, la meravellosa Chantal. Cabells a l’estil Beatles, texans acampanats, camisa de coll gran... Els moderns anys setanta, de modernitat i llibertat, arribaven a Catalunya amb el Johan, que, a més de formidable jugador va ser un defensor dels drets del jugadors, pioner en la monetarització dels drets d'imatge. Recordeu l’anunci de pintures Bruguer? La Danny pintant i el Johan entrenant... 

El Johan va transformar el futbol en art. Canvi de ritme, elegant corrent i saltant, parant la pilota, jugant amb l'exterior... Un líder indiscutible. Era el millor. Des del seu primer partit a casa contra el Granada el Barça no va perdre cap partit fins que vam ser matemàticament campions a Gijón contra l'Sporting, el partit del "Mamita campeonamos" que va dir el Cholo Sotil. La primera Lliga després de 14 anys de passar gana com cantava La Trinca, i amb un 0-5 al Bernabéu! Els marrecs de la meva generació ens pentinaven com ell, intentàvem jugar com ell, volíem córrer com ell... Era l'ídol. El nostre ídol. Després de patir molt anys, gràcies al Cruyff podíem anar a l'escola amb el cap ben alt. A mi m'agradava tant, que només veure'l com sortia al camp ja en tenia prou. Veure'l jugar era un privilegi i tot un espectacle.

Un espectacle que va continuar com a entrenador. I va ser el millor, novament. Valent com ningú, va implantar el sistema genuí de jugar a futbol que ha fet el Barça el millor equip del món. Control de la pilota, joc de posició, pressió per recuperar l’esfèrica... Atacar i donar espectacle. Entre molts altres títols, les quatre lligues consecutives i la primera Copa d'Europa, la de Wembley 92. El pal de l' Stòitxkov, el xap-xap del Salinas i finalment, minut 111... falta a l' Eusebio, toca Hristo, la para Bakero i cacau de Koeman. Gol. El Pep amb el 10 a l'esquena celebrant-lo amb tota una pinya de jugadors, el Johan saltant la tanca donant instruccions i l’ Alexanco aixecant la primera Copa d'Europa amb la blaugrana. Un esclat d'alegria dels culers, que vam alliberar sentiments, emocions i desitjos de feia molts anys, i un crit de justícia i de llibertat per a tot un poble. 

Recordo que amb els meus amics Rafa i Xavi sortíem corrents de l'estadi en acabar els partits per escoltar les seves declaracions. Ens divertíem tant com durant el partit. De fet, el matx no acabava fins que el Johan no parlava a la sala de premsa. “En un momento dado”..., “un paloma no hace verano”..., “vamos primeros porque tenemos más puntos positivos”, o quan després que el Saragossa ens en fotés 6 a la Romareda va dir que “ahora estoy segura que vamos a ganar la liga”. El mestre era un geni de la comunicació. Era la nostra referència perquè era el millor i perquè era una ànima lliure amb una filosofia de vida que la vam aplicar a les nostres vides, professionals i personals, i diria que també tot el país, que va adoptar moral de victòria, de creure que es pot guanyar fent les coses bé, basant-nos en l’excel·lència, en preferir ser els millors que els primers, en guanyar per 6 a 5 que per 1 a 0. En definitiva, en ser estimats i en ser admirats. I és que el Johan era estimat i admirat per totes les persones de bona fe. Era un geni universal, un innovador, un revolucionari. Ell ens va fer millors. I li estarem eternament agraïts.

Vaig conèixer-lo personalment quan l' Armand Carabén el va portar a l’hotel Majèstic per donar suport a l'Elefant blau. Fins aleshores, la vegada que l'havia tingut més a prop va ser l'any 1974 quan li vaig demanar un autògraf després d'un entrenament. Allà al Majestic, el recordo donant-nos suport davant milers de culers que l’aplaudien. Ens vam quedar xerrant una bona estona amb l'Armand i em va impressionar la seva personalitat, la seva serenitat i la seva simpatia. Sempre recordo la seva imatge amb caçadora texana i amb el meu fill Pol en braços. Em vaig sentir molt honorat. 

Uns anys després, ara en fa quinze, a l'enterrament de l'Armand, el Johan em va dir que li agradaria veure’m i parlar. L'Armand li havia parlat de mi i em volia conèixer. A més del dolor que sentia per la mort del meu mestre i amic, per un moment recordo que vaig patir per allò que deia l’Alfred Julbe, que a vegades és millor no conèixer massa l’ídol per por de perdre el mite... I res més lluny d'això. No només la figura mítica del Johan es va engrandir, sinó que a més vaig poder conèixer la persona. El Johan era molt millor que el mite. Valent, decidit, noble, divertit, murri. Sempre interessant-se per tothom, sempre disposat a ajudar desinteressadament. Sempre optimista. Deia que la sort és tenir cura dels detalls.

El Johan és l’únic soci del Barça que ha estat jugador, entrenador, Pilota d’Or i inspirador del model de club que vam adoptar el 2003. Ell em va recomanar el Txiki de secretari tècnic i el Frank d’entrenador i ell em va dir que el Pep estava a punt per entrenar el primer equip. Per tots aquests motius la meva junta directiva i jo el vam convèncer que fos president d’honor del club. Deia que no calia, però ho va acceptar amb agraïment. Crec que li feia il·lusió. Petites misèries humanes, però, van comportar que al cap d’un temps retornés, per dignitat, la insígnia d’honor.

Tot i que molta gent no ho sap, el Johan tenia un gran respecte per la llengua catalana. Tant, que ens deia que preferia no parar-la per no espatllar-la. I el seu fill Jordi, rient, afegia que com a professor d’idiomes el seu pare no es guanyaria la vida... Precisament quan va néixer el Jordi, el Johan va voler inscriure’l al registre civil amb el nom en català. Davant la negativa del funcionari de torn, que li exigia que li posés Jorge –un fet que en Cruyff no entenia com podia passar en ple 1974– el Johan va fer un driblatge dels seus i li va dir: “Doncs poseu-li Johan Jordi”. Jordi Cruyff... quin mèrit ser fill del millor i veure com va madurar. Quant d’orgull, amor i confiança sentia el Johan per ell i per les seves filles, la Chantal i la Susila.

O també recordo que en la seva etapa d’entrenador va demanar a jugadors de la pedrera com Carles Busquets o Guillermo Amor que s’expressin en català públicament. I ho van fer. El Johan creia que els esportistes estaven més capacitats que ningú per aprendre. I ell, el primer. Quan treia el tema dels esportistes i la necessitat que estudiessin, recordo que el Pep, el Txiki i l’ Alexanko es miraven com dient: “Ja hi tornem a ser!... encara ens farà anar al cole de nou...”. I rèiem.

El Johan estava absolutament integrat a Catalunya i ho prova el fet que els seus fills i néts hagin nascut a casa nostra, que és casa seva, o que acceptés el càrrec de seleccionador nacional català tot sabent el que representava i les crítiques que rebria. Encara que moltes vegades no entenia que els catalans no fóssim independents si realment aquesta era la nostra voluntat (deia allò que ‘si queréis independencia, hágalo’), en els darrers temps estava sorprès del canvi de mentalitat col·lectiva. Es definia com a “social”, i jo afegiria que era molt sociable amb la gent, amb la seva gent, ja fos a Barcelona, a Seva, al Montanyà. Gaudia del contacte directe amb els amics. Com enyoro aquells dinars interminables en una peixateria-restaurant de Gràcia. Com desbarràvem en aquelles inoblidables trobades! I com enyorarem els sopars d’estiu al Golf del Montanyà, amb la Danny i la Marjolijn d’amfitriones, on ens reuníem els 'cruyffistes' més reconcentrats. La millor nit de cada estiu. El Johan sempre hi era. Quan tenies un problema el tenies al costat. I és que valorava molt el sentit de l'amistat. I la família, sobretot la família, el més important per a ell. La seva relació amb la Danny ha estat un exemple per a tots. De fet, penso que sense la Danny, el Johan no existiria.

Una altra de les moltes virtuts del Johan era la generositat. Era sensible amb la gent que ho passava més malament. Recordo quan la família d’un noi paraplègic d’un petit poble de Catalunya es va posar en contacte amb mi per dir-me que la il·lusió del jove era conèixer el Johan. Hi vam anar, es van conèixer i el Johan va demanar què més podia fer. Els pares van explicar-nos que necessitaven una cadira de rodes elèctrica, però que costava molts diners. Al cap d’una setmana la petició es feia realitat. Com a condició, el Johan només va demanar que no fessin públic el seu nom. Era la seva manera de fer, que va vehicular a través de la seva Fundació, ajudant a través de l’esport a persones amb discapacitats físiques i psíquiques. El Johan lloava “les grans capacitats dels discapacitats”, en paraules seves. Recordo aquells inoblidables “Open Day” de la Fundació –amb l’amic i fidel col·laborador de la Fundació Enric Masip a la primera línia, competint i ensenyant en tot moment– on les cares dels nenes i nenes s’enlluernaven a la vegada que la del Johan s’emocionava.

Fa uns dies ens vam trobar a Tel-Aviv. Estava animat, amb ganes de fer moltes coses. Feia broma. Vam parlar dels fills (com s’ha desviscut la Susila en els darrers temps amb les anades i vingudes a l’hospital), dels néts, joves, gendres ( Jesús, com t’estima, maño!). I, com havia fet la primera vegada que el vaig veure, li vaig demanar un autògraf en un sotagot, com a record.

Gràcies, Johan. Deies que creies en el més enllà. “Hay algo, lo sé”, ens deies. Ara deus ser allà on tu ja saps, amb el teu pare, el teu sogre, amb l’ Armand.

Johan, t’estimarem sempre i ho farem de la millor manera, estimant la teva família. Tots et tindrem sempre en els nostres pensaments fins a l’eternitat. Gràcies per fer-nos una mica millors.